Belén Martínez és una de les autores espanyoles més destacades del gènere fantàstic. Ha publicat vuit novel·les, entre les quals destaquen Después del océano (Puck), El alma del brujo (Puck), Hasta la última estrella (Anaya), El vals de la bruja (Puck) i Sangre de dioses (Puck). El secret del seu èxit són històries plenes de misteri i amb unes ambientacions molt ben treballades. Els seus lectors esperen la novetat Placeres mortales (Umbriel), una història de venjança i desig basada en un personatge real, Cixi, que va ser l’última emperadriu de la Xina. Parlem amb l’autora durant la celebració de la primera edició del Crush Fest, el primer festival Young Adult d’Espanya organitzat per Bookish.
Ens trobem en el marc del Crush Fest, el primer festival Young Adult d’Espanya, on has estat una de les autores convidades. Quines sensacions t’ha deixat participar-hi?
Molt bones sensacions, molt contenta d’haver passat per aquí, perquè cada lloc on et conviden és com un regal, hi ha algú que ha pensat que valia la pena que hi fos, i això s’ha de valorar sempre.
Per qui encara no et conegui, ets llevadora i autora. Com es compagina literatura i sanitat?
Compagino una mica com puc, sobrevivint. Quan va arriba el moment d’escollir els estudis, la meva família em va dir que m’oblidés de fer literatura, que no es podia viure d’això. La segona cosa que més m’agradava era la salut, no hi sentia passió, però m’hi veia exercint. Llavors vaig escollir aquell camí. Vaig fer infermeria i per ser llevadora, però és veritat que mai no vaig deixar d’escriure, perquè és quelcom que anava fent des que era molt petita.
Els teus lectors t’ho agraeixen!
Llavors, quan vaig començar justament la residència, vaig guanyar un premi, el Dark i aquella va ser la primera publicació, Lilim. Els inicis van ser una mica durs, però tenia molt clara la meva vocació. Ara tinc la meva feina i la meva vida, i tot va bé, potser en el futur tot canvia i ja no em volen publicar, però jo continuaré escrivint. Si es publica o no, ja veurem. Que et publiquin és un regal que et dona l’escriptura, però per a mi no és l’objectiu.
Esperem que continuïs publicant.
I sobre les dues professions, no es complementen, però hi són, es retroalimenten d’alguna manera. Quant a la feina, tenir una altra esfera de la teva vida totalment diferent et fa veure les coses amb perspectiva. Això és important, perquè potser et trobes una mala ressenya i t’afecta. Recordo que una vegada va passar precisament això i vaig anar a l’hospital un moment, on hi havia hagut unes urgències greus i allò em va ajudar a relativitzar-ho tot. Tot és relatiu, al capdavall. La feina sanitària em treu temps per escriure, però forma part de mi i ho gaudeixo molt. L’escriptura és la meva passió, però l’altra feina m’ajuda a tenir el cap centrat en allò que és important.
Quant a la teva obra, com creus que ha evolucionat el teu estil al llarg del temps?
El primer que vaig publicar va ser Lilim, fantasia total, i després va venir Hasta la última estrella, que era ciència-ficció. Més tard, amb Urano, vaig reconduir el tema de la carrera literària, vaig començar amb el realisme màgic: amb Una sonata de verano m’hi vaig estrenar i em va agradar molt i vaig seguir una mica per aquesta línia. En acabat, tornada a la fantasia i, novament, al realisme amb Después del océano. Jo sempre dic que tinc dos vessants, una més íntima, més pausada, més de desenvolupament de sentiments, que és la que treballo amb el realisme màgic; i una altra, més de fantasia, d’oblidar-te del món, de passar-t’ho bé, desconnectar.
La teva última novel·la publicada, Sangre de dioses, espera segona part. Et puc preguntar què ens hi trobarem?
A la primera novel·la hi havia tres protagonistes, que estaven separats, i en realitat l’important és el camí recorregut fins a assolir un objectiu. Després tenim un altre personatge, que no es mou tant, està en una residència, per dir-ho així. A la segona novel·la, tota la trama passa a la capital del regne. O sigui, hi haurà molta intriga palatina, que per a mi és el que més m’agrada en fantasia. Hi haurà molt més romanç, perquè al primer llibre, els tres protagonistes viuen romanços incipients, alguns són més clars, altres estan en els primers passos, però en el segon és on explota tot, hi ha moltes traïcions… Hi ha el de la primera novel·la, però multiplicat per dos. Tot serà més localitzat, gaudeixo molt quan tot passa en un mateix lloc.
Hi ha una data prevista per a la publicació d’aquesta segona part?
A mi, m’encantaria anar més de pressa, però entre la feina i una filla, no dono l’abast. Ara mateix estic amb la tercera part d’El vals de la bruja i quan l’acabi, segons com hagi anat Placeres mortales, em posaré amb la segona part.
Parlem, doncs, de Placeres mortales.
És una novel·la de fantasia històrica, basada en un personatge real, Cixi, que va ser l’última emperadriu de la Xina. Ella va ser estudiada i valorada per poques persones, però sí que va ser titllada de malvada per la majoria. És un personatge molt feminista dins una societat molt masclista, la faig servir com a altaveu i com a crit. A partir d’aquesta premissa, tindrem una història de venjança, perquè ella s’ha de venjar d’una cosa que li passa a una persona que estima molt, i ella va disposada a tot.
Carai!
És un personatge molt gris, molt, molt gris, però jo crec que tots els personatges ho són, alguns d’ells tiren més cap a la foscor, d’altres cap a la llum, però no n’hi ha cap que tu diguis que és bo, tots fan coses realment horribles. Amb tots crec que et pots posar a la seva pell i entendre que en la seva situació et passaria pel cap fer el mateix, potser d’una altra forma, però fer mal, al capdavall.
Què més hi tenim?
A part d’això, hi ha molt romanç, moltes traïcions, molts secrets, hi ha diversos girs de guió al llarg de la novel·la… És un llibre llarg, abasta diversos anys de la vida d’ella, hi ha moltes coses per explicar. Després, a tall d’anècdota, Cixi és xinesa, però el món en què està ambientat tot és l’Imperi Jing, una barreja d’antigues dinasties del Japó, Xina, Corea i Vietnam. Jo he agafat una barreja del que més m’agrada, he llegit molt i he dit: doncs això d’aquí m’agrada, això també…
Belén Martínez va signar llibres al Crush Fest.
Relacionat amb això que comentes, les ambientacions en les teves obres són molt treballades i aconsegueixes que el lector s’hi capbussi i se senti com si estigués allà.
Això em fa molta il·lusió que m’ho diguis perquè recordo que en els primers llibres que vaig escriure, jo en aquell moment buscava ressenyes i llegia les negatives, i criticaven una mica això, deixen que no s’hi situaven bé. M’alegro molt que això hagi canviat. Jo crec que tot ve del procés de documentació i de la mateixa persona que escriu. Jo soc molt ambiental, o sigui, m’agrada molt quan estic en un lloc, fixar-me en les olors, les sensacions que desperta… Gaudeixo molt les ambientacions. Intento fer-les de manera orgànica, no només que tu ho vegis, sinó que sentis l’olor, la manera de trepitjar, com cruix el terra, s’enfonsa la catifa… M’agrada molt, com a escriptora i com a lectora.
Quina de les teves novel·les t’ha suposat un repte major?
El alma del brujo, la vaig entregar un any més tard de la data que tenia programada. Es van ajuntar un embaràs dolentíssim, un postpart que tots són durs, problemes familiars i després em va afectar el tema de la pressió i les expectatives. Tenia molt clara la història que volia explicar, però, quan de sobte, tanta gent em començava a preguntar coses… Veia que el que jo tenia al cap no era el que esperava la gent, em vaig atabalar i vaig començar a canviar coses. Tinc més de dues-centes pàgines descartades. No obstant això, al final vaig dir: no, he de tornar a la història i fer el que jo vulgui. Va sortir bé.
I quina ha estat la més gratificant?
Diria que entre Después del océano, perquè ho vaig gaudir molt i va ser molt catàrtic, i Placeres mortales. Aquesta última he trigat onze mesos a escriure-la, però perquè ha estat molt llarga. Així i tot, he tingut un ritme d’escriptura molt gran, hi ha gairebé 200.000 paraules. Tot i la complexitat, tant de temps de documentació, ha estat molt fàcil i sempre he tingut molt clar el que volia posar-hi. Normalment pel final torno enrere i arreglo coses, però aquí quasi no he hagut de modificar res.
Algun detall sobre el teu procés d’escriptura?
Tinc una fase de documentació en un quadern, però són coses generals. Darrerament, quan veig que ve la traca final i porto moltes pàgines, faig un resum dels capítols que queden. No per veure el que passarà, perquè jo sé què passarà, ho tinc al cap, sinó per organitzar-ho una mica i no anar-me’n de pàgines.
Canviant de tema, la fantasia últimament ha crescut molt a Espanya i han sorgit moltes autores nacionals de fantasia. Encara hi ha reptes per afrontar, però com ho vius tu?
És una alegria, perquè quan jo vaig començar no n’hi havia tantes oportunitats. Les que sortíem estàvem molt observades amb lupa. Amb tot el tema xarxes, hi havia molt de hater. Recordo alguna ressenya molt nociva. Ara estem més ben valorades. Tot plegat està creixent, però que s’ha de continuar treballant. Si vas a la llibreria i et trobes dues portades molt boniques i treballades i en una posa Karen i a l’altra Ana Martínez, quina agafaries primer?
Bona pregunta…
Anem bé, però això és com el feminisme i com tantes altres lluites, que anem bé, però cal continuar creixent i apostant per autores nacionals. Tenim moltes joies amagades a qui no se’ls dona l’oportunitat.
Un altre tema a debatre: la manera com es cataloguen les novel·les.
Aquest és un meló molt gros. Jo sé que caldrà lluitar molt perquè posin Placeres mortales a les prestatgeries d’adult. Si escrius novel·la fantàstica i ets dona, et col·loquen a juvenil. La guerra de la amapola, de Rebeca F. Kuang, acaba de sortir i la trobes a juvenil i és un llibre molt dur, gràfic i desagradable. No és per a un públic juvenil, però com que està escrita per una dona, la posen allà. És veritat que a juvenil hi ha més autores, però és que potser estan mal col·locades.
Entenc.
El tema de les portades també és un món, si hi ha flors, juvenil, directe. Si hi ha llops o similar, adults. És un tema una mica complicat, perquè si te’n vas a la literatura adulta de ficció, veuràs normalment més homes que dones, però jo no crec que sigui perquè n’hi hagi més, sinó perquè les dones estem sovint mal col·locades. Com deia, és un meló gros, però curiosament estem mal col·locades a juvenil, que no gaudeix del prestigi de la narrativa d’adult.
