La Grande Chapelle va inaugurar a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona aquesta programació de L’Auditori amb obres de Lobo, De Victoria, Ruimonte i Cardoso
Nit de música ibèrica a la inauguració del Festival Llums d’Antiga de L’Auditori, celebrada a la basílica de Santa Maria del Pi a Barcelona. La Grande Chapelle van ser els encarregats d’obrir el festival en una formació exclusivament vocal dirigida per Albert Recasens, qui va oferir notables interpretacions d’un repertori tant fascinant com exigent.
El programa podria considerar-se gairebé com un viatge neoplatònic; per a qui no conegui aquest antiquíssim corrent filosòfic, podríem sintetitzar-lo de la següent manera: en un primer nivell hi ha una totalitat, dins de la cosmogonia cristiana per exemple un únic Déu. Aquest Déu s’expressa en un segon nivell a través d’idees, que donen contingut a les coses. Aquestes idees es presenten en un tercer nivell no en la seva forma ideal, sinó concreta i individual, matèrica. I aquestes formes individuals conviuen en el quart nivell, la realitat, que està farcida de conflicte: és l’espai on el mal existeix, i on viu la humanitat.
Les obres dels quatre compositors presentats al concert podrien organitzar-se segons aquesta lògica. En un primer nivell hi trobaríem l’obra de Tomás Luis de Victoria, un compositor d’obres brillants, d’una puresa insospitada, de colors interminables i de gran expressivitat, un dels fars musicals de la història de la música europea, sens dubte. La música de De Victoria seria la música divina de la vetllada.
Menys pura però tot i així celestial, l’obra d’Alonso Lobo està plena de moviment sense ser gràfica ni especialment figurativa. Les seccions estan construïdes amb motors conceptuals concrets que atorguen contingut, són seccions que es poden reconèixer per les seves idees i el treball de caracterització.
Les composicions de Pedro Ruimonte sonen més individuals, petites miniatures que es creen, es desplacen i moren. Sense una càrrega dramàtica concreta, són petites elucubracions que existeixen en breus marcs temporals, ànimes fragmentades que no existeixen en una totalitat definida. Podríem equiparar-ho al tercer nivell del neoplatonisme.
Finalment, les obres de Manuel Cardoso són les més terrenals, plenes de valls, conflictes, dramatisme i constant desenvolupament. Un recorregut per uns paisatges complets, habitats i plens de joia i patiment. L’experiència més semblant a l’humana i, per tant, la que ens portaria al quart i últim nivell.
La Grande Chapelle van fer una feina fabulosa caracteritzant el programa, des d’un car pur, perfectament timbrat i empastat a De Victoria fins a l’expressió polièdrica de Cardoso. Atents tant a la visió global de les obres com als detalls més específics, els intèrprets de diferents orígens europeus van fer justícia a l’atemporalitat de les composicions.
La direcció de Recasens va triomfar sobretot en el primer i últim compositors, oferint elegància, etereitat i sensibilitat però també caracterització del dolor i la incomoditat de les tribulacions particulars. En acabar el concert, Recasens va dedicar la vetllada a les víctimes de la guerra. Així doncs, fabulosa i exigent vetllada a Santa Maria del Pi, en una inauguració del Festival Llums d’Antiga que augura properes nits de màgia.
L'exposició del Museu Nacional permet conèixer l'obra d'una figura emblemàtica de la bohemia de Montmartre…
A 'Escrit al cos' Jeanette Winterson narra la bellesa i el dolor que hi ha…
Amb 'Armaris buits' Maria Judite de Carvalho narra la història d’una dona vídua en la…
A la pel·lícula d'Eugenio Martín del 1972 un antropoide causa la por en un tren…
'La reveladora' és una novel·la de Daryl Gregory que parla sobre els secrets familiars en…
Alícia Gorina dirigeix l'adaptació feminista i polaritzada d'Albert Arribas de les dues 'Ifigènies' d'Eurípides