Set dones que no es van voler conformar

'La Negreta i altres veus emmudides', de Jordi Fernando, són retrats de ficció de dones catalanes oblidades que van tenir un paper destacat en la seva època
Rebomboris del pa (1789).
Rebomboris del pa (1789).

Manel Haro / @manelhc


Només cal llegir el llibre La Negreta i altres veus emmudides (El Cep i la Nansa) de l’editor i escriptor Jordi Fernando (Barcelona, 1953) per adonar-se de com és d’inabastable la nostra història. L’autor ens presenta set personatges femenins que van existir, que van tenir un paper determinant en un lloc i una època molt concrets, però que el temps ha anat arraconant en l’oblit. Fernando assegura que el fet de ser dones és el que ha provocat que no hagin transcendit gaire en els relats històrics (escrits, la majoria, per homes) i encara que segurament aquesta no sigui l’única causa, el cert és que jo no coneixia cap d’aquestes dones, ni n’havia sentit a parlar, per molt que m’agradi la història.

Això vol dir que llegir La Negreta i altres veus emmudides ha estat tota una descoberta. Es tracta de set relats de ficció -no són assajos- que pretenen fer-nos conèixer com van ser les vides d’aquestes dones i quins van ser els seus destins. La dona del títol, la Negreta, és Josepha Vilaret, una mare que va participar en els Rebomboris del Pa (1789) a Barcelona, una protesta popular contra l’augment del preu del pa. La seva lluita era poder alimentar els seus fills i el seu càstig l’execució. Fernando ens explica la seva història amb una gran sensibilitat, però també amb un bon domini dels recursos narratius i de la llengua catalana, que fan que sentim de molt a prop el soroll del carro pels carrers d’aquella Barcelona fosca i miserable portant el cos sense vida d’una mare que volia evitar que els seus fills passessin gana.

 

Jordi Fernando Fotos

Jordi Fernando.

 

La sanadora Gueraula de Codines (1262-1364) protagonitza un altre dels relats. Perseguida per la Inquisició, va defensar les seves pràctiques que tenien com a objectiu guarir les ferides i els mals de les persones que la visitaven. Fernando utilitza en tots els relats salts temporals que li serveixen per fer-nos un retrat el més complet possible de cada personatge i mantenir així un equilibri en les extensions de tots els textos. És així com l’autor ens porta pels judicis als quals es va haver de sotmetre la protagonista, però també pel seu procés d’aprenentatge gràcies al seu mestre, el metge musulmà Bofim, la qual cosa ens permet fer una interessantíssima capbussada en la medicina d’aquella època.

El que més m’ha agradat d’aquest llibre és que cada relat està ple de finestres per on treure-hi el cap. No n’hi ha prou amb el que ens explica l’autor per saber tota la història de cadascuna d’aquestes dones -seria impossible incloure-hi tots els detalls-, però hi ha molts reclams per seguir estirant el fil. Per exemple, després de llegir el relat d’Elisava (1070-1122), artista del teixit i el brodat que va atrevir-se a signar la seva obra, és impossible no voler anar al Museu del Disseny de Barcelona a veure el seu brodat.

Les altres dones que retrata Fernando són la pedagoga i feminista Enriqueta Sèculi (1897-1976); la impressora Antònia Ibarra (1739-1805), directora de la Impremta de la Universitat de Cervera; l’anarquista Salut Borràs (1878-1954), qui va tenir una vida plena d’humiliacions, vexacions i tragèdies; i la compositora i cantant Càndida Pérez (1893-1989). La Negreta i altres veus emmudides són unes magnífiques miniatures històriques per gaudir-ne i per aprendre’n molt.

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES