Una novel·la amb aroma de cinema clàssic

Salvador Rich / @vadorich

Fernando Trueba va dir, Oscar en mà, que Billy Wilder era Déu. I potser ho era per a tots els que admirem les seves pel·lícules, o si més no, algunes d’elles. Personalment, penso que no hi ha gaires directors que tinguin tantes obres mestres, ni un sentit de l’humor tan especial però ja se sap: ningú no és perfecte. Aquest és el Billy Wilder que jo conec, des que de petit en vaig seguir un cicle sencer a la televisió, quan en feien i podies arribar a trobar els trets comuns d’un director o d’un actor i per tant aprendre a valorar-lo més enllà del consum momentani d’una pel·lícula.

Crec que Fedora no va formar part d’aquell cicle. Sempre n’he sentit a parlar com una de les obres menors de Wilder, així que no m’havia preocupat mai gaire de veure-la. Fins que em van recomanar llegir El señor Wilder y yo, de Jonathan Coe. Llavors la vaig aconseguir i la vaig veure. No em va semblar cap meravella, però si interessant. Ja ho diuen que fins i tot les obres menors dels genis són dignes d’esment. A El señor Wilder y yo (Anagrama, amb traducció de Javier Lacruz) una dona ja madura, amb filles en edat de tenir els seus propis problemes, recorda com era i què feia ella quan tenia els seus anys. Recorda com casualment va conèixer en un viatge a Grècia al gran director i, gràcies als seus coneixements (o millor dit, als seus orígens grecs) va acabar formant part de l’equip de gravació de Fedora.

Fins aquí, tot bé, una mica previsible i tot. L’argument de la noia enlluernada en el món del cinema, amb les seves aventures sexuals incloses, sembla que ja ha donat de si tot el que podia donar, i anuncia un final de desengany i una vida grisa. Però és en aquest punt quan tot capgira i la novel·la ens ofereix el seu millor perfil, i de la mateixa manera que sovint va fer Wilder a les seves millors pel·lícules, ens adonem que l’argument ha canviat, que ja no estem parlant del que pensàvem, dels llums del cinema, de les aventuretes romàntiques… Estem parlant d’enyor, de dolor, de pèrdues i de com sobreviure a elles. I això, Coe ho fa amb subtilesa, finament, un just homenatge a un director que segueix sent Déu, tot i que –com ell mateix reconeix a la novel·la, el seu cinema tenia els dies comptats.

Mentre feia Fedora, era conscient d’estar fent una mena de pel·lícula que ja a pocs els interessava veure. Els Scorsese, Coppola i sobretot Spielberg començaven a apuntar noves maneres de fer, noves narratives. Aquest darrer faria, trenta anys més tard, ja consagrat, un projecte que Wilder va estar acariciant però que mai no va materialitzar: La llista de Schindler.

Per un moment, o millor: per unes quantes pàgines, vaig pensar que El señor Wilder y yo no faria justícia a l’autor de La espantosa intimidad de Maxwell Sim o d’El corazón de Inglaterra. Però de sobte, va ser com si del llibre sortís aquella petita, insignificant taca vermella enmig de tot el blanc i negre (si heu vist La llista… sabreu de què us parlo), i la novel.la va agafar sentit i una profunditat que fins aquell moment no tenia. Potser no sigui la seva millor obra, però és d’aquelles que no pots deixar, i que a mida que arribes al final, emociona més i més.