Jonathan Coe: «La nostàlgia per la II Guerra Mundial ha estat important en el vot del Brexit»

L’autor britànic publica ‘El corazón de Inglaterra’, novel·la que retrata amb ironia tot el que s’està esdevenint amb el Brexit al Regne Unit
Jonathan Coe
Fotografia de Maria Teresa Slanzi (Anagrama).

Manel Haro / @manelhc


L’escriptor britànic Jonathan Coe (Birmingham, 1961) ens presenta una de les primeres novel·les sobre el Brexit. El corazón de Inglaterra (Anagrama), que recupera personatges de dues de les seves obres anteriors, El Club de los Canallas i El Círculo Cerrado. Coe retrata tot el que envolta aquest moment polític que viu el Regne Unit, des de les diferències entre la cosmopolita Londres i la regió del centre del Regne Unit fins a la manera com afronten el Brexit diversos personatges segons la seva edat i situació personal. En aquesta novel·la, l’autor no perd l’oportunitat per mostrar amb ironia les irresponsabilitats d’alguns polítics que han portat a fracturar la societat britànica.

Entre els personatges de la novel·la, tenim un escriptor que es veu obligat a publicar el seu llibre en l’editorial del seu amic perquè ningú més la vol publicar, mentre viu un inesperat amor amb una excompanya d’escola; Colin, el seu ancià pare, no entén per què la indústria britànica s’ha ensorrat; a la seva neboda Sophie, professora universitària, un comentari inofensiu a una estudiant transgènere li provoca un expedient; Doug manté una relació amb una diputada tory i periòdiques cites amb un col·laborador de David Cameron que li filtra informacions delirants sobre el referèndum de l’Brexit. Tots ells es mouen en una Anglaterra grisa, en la qual el racisme i el ressentiment de classe tenen cada cop més pes.

 

Podríem dir directament que aquesta és una novel·la sobre el Brexit?

En el meu cas, una novel·la comença sempre pels seus personatges, no tant per una idea. El primer impuls que em va fer pensar en aquesta història va ser recuperar els meus antics personatges d’El Club de los Canallas i El Círculo Cerrado, que tenia abandonats des de feia temps. Després el meu editor britànic em va animar a escriure sobre el Brexit, la qual cosa no em va semblar una idea gaire excitant per a una novel·la, però si volia portar aquests personatges a l’època actual, era molt difícil no parlar del Brexit, perquè és una qüestió molt present en la societat britànica en els darrers anys. D’alguna manera, em va venir de gust pensar si els meus personatges farien les mateixes estupideses ara que tenen més o menys la meva edat, però també vaig voler crear personatges nous, de diferents edats, per retratar com els afectaria, en cada cas, el Brexit.

Teòricament el vot a favor del Brexit va ser un vot de províncies i de la gent gran. És tan senzill?

Una de les raons per les quals m’agrada la novel·la i no el periodisme és perquè en la novel·la no cal fer generalitzacions com aquestes. En la ficció pots il·lustrar moltes maneres de pensar amb tots els personatges que vulguis. Ara bé, estadísticament, sí, és així, la gent gran va votar sobretot a favor del Brexit i també la gent de províncies. La gent jove que viu a les grans ciutats com Londres va votar quedar-se a la Unió Europea. Això és una cosa que a mi em preocupa molt, perquè molta gent gran que va votar trencar amb Europa no viurà gaires anys per veure què passa.

Certament, en uns anys coincidirà que molta de la gent gran que va votar a favor del Brexit haurà mort, i molts adolescents, que no tenien dret a vot, ja seran majors d’edat.

Sí, un estudi que es va presentar al gener d’aquest any demostrava que els britànics preferirien romandre a la Unió Europea, i és de suposar que aquest sentiment anirà creixent a mesura que avancin les generacions, quan els més joves esdevinguin majors d’edat i els més grans vagin morint. Potser a algú se li acut tirar endavant un segon referèndum.

La imatge que tenim del Brexit des de fora del Regne Unit és la de polítics barallant-se però no veiem gaire el que la gent del carrer realment pensa. Sembla tot un joc polític. En aquest sentit, potser la seva novel·la ens aclareix una mica el que sent la societat.

Almenys he intentat que els meus personatges recollissin el màxim de tot aquest sentiment que hi ha en la societat, perquè és precisament el que més m’interessa. No em sedueix tant la política o el que fan els polítics. De fet, de tots els meus personatges, només un és membre de la cambra dels diputats, tots els altres són estudiosos i treballadors que tenen feines normals. La percepció que és té des de fora del Regne Unit és la mateixa que tenim els que vivim al país, perquè als britànics només ens van donar una única oportunitat d’expressar la nostra opinió, aquell referèndum. I des de llavors, el tema ha estat debatut només entre els polítics que no troben una manera de solucionar aquest problema.

I la gent patint…

Sí, mentrestant aquells que treballen i tenen negocis amb l’estranger viuen un moment terrible i van a la fallida, la lliura continua baixant, les empreses de cotxes marxen del país. Així que les persones normals són les que paguen les conseqüències de tot això, per aquesta raó els britànics són molt impacients i volen que aquest problema se solucioni ja. Aquesta va ser la mentida més gran que ens van explicar quan vam votar el referèndum: que el Brexit seria un tràmit ràpid i fàcil de resoldre.

Escrivint aquesta novel·la, ha entès millor la societat britànica?

Segurament sí. El matí després del referèndum, jo estava en xoc, sentia que no coneixia en absolut la societat britànica. Estava segur que la gent votaria quedar-se i va ser tota una sorpresa. Suposo que escrivint he pogut situar-me una mica, i espero que també ho facin els lectors, no només els britànics, també els d’altres països. Jo crec que el vot del Brexit no va ser un vot racional, sinó totalment emocional, i estic segur que la ficció pot mostrar aquesta mena de sentiments molt millor que qualsevol document històric.

Tan diferent és la societat londinenca d’una societat del centre del Regne Unit com Birmingham?

Sí, sens dubte. Fa trenta-tres anys que visc a Londres, però Birmingham és el lloc on jo vaig créixer, allà vaig passar els primers vint anys de la meva vida. Jo esperava que Birmingham votés quedar-se, però per un marge molt estret va votar marxar, i això em va sorprendre molt perquè és una de les ciutats més multiculturals del Regne Unit. Però especialment la gent gran veu amb hostilitat als estrangers, cosa que passa en totes les societats, i al final el seu vot va tenir molt de pes.

Aquest vot de la gent gran a favor del Brexit és un vot de nostàlgia?

Sí, molt. Els britànics estan una mica enamorats del seu passat mitològic, tot el que té a veure amb aquell passat imperial. Però també hi ha molta nostàlgia cap a la Segona Guerra Mundial, és com una mena de fetitxisme vers el rol del Regne Unit en la gran guerra i també vers la vida britànica d’aquella època. Segurament haureu vist com ha triomfat de nou aquell eslògan britànic de la Segona Guerra Mundial que deia «Keep calm and carry on».

I tant!

No fa gaire temps vaig anar a una cafeteria de Nottingham, ambientat als anys 40, i vaig veure que hi havia gent enamorada d’aquella etapa de la història. Però diré que la majoria de la gent que sent nostàlgia per la Segona Guerra Mundial és la que no la va viure, la que va néixer immediatament després, perquè la meva mare, que sí la va viure, sempre m’ha dit que aquells van ser uns temps horribles, no sent cap tipus de nostàlgia. O sigui, la nostàlgia per la Segona Guerra Mundial ha jugat un paper important en el vot del Brexit.

Què diria d’això Winston Churchill?

Churchill estava a favor d’una unió europea, somiava amb una mena de superestat europeu, era un ultrafederalista, però la gent que venera el seu paper en la Segona Guerra Mundial no parla d’aquest aspecte concret del seu pensament.

Ha canviat el sentiment patriòtic al Regne Unit des del Brexit?

Depèn del que considerem que era patriotisme abans. Suposo que un estima el seu país com estima la seva família, perquè, en essència, és el que tenim, no ho podem canviar. Jo estimava el meu país abans del Brexit i encara l’estimo, però ara m’acompanya un sentiment de decepció. Intento ser optimista i penso que vivim una realitat a la qual hem de fer front, que és només un petit espasme en la història i que tot pot canviar en deu o vint anys, que el Regne Unit serà més progressista, que voldrà tornar a mirar a Europa. Potser, amb el temps, el Brexit serà només un curt episodi en la història d’Anglaterra, però de moment l’estem vivint i no està sent fàcil.

La societat britànica està fracturada o directament trencada?

Fracturada segur que sí, però espero que no trencada, perquè allò trencat és més difícil d’arreglar. Només cal fer un cop d’ull al que passa al nostre Parlament, al que la gent parla pels carrers des de fa tres anys. Tot està molt polaritzat, encara que aquesta polarització ja existia abans del referèndum. Hi ha un xoc de valors i de sentiment d’identitat, que també és present en altres països com França, Itàlia o Espanya. Per a mi el Brexit és una autèntica tragèdia, no puc compartir solucions tan dràstiques.

Llavors podríem posar el que passa a Catalunya en aquest mateix context?   

Segurament hi ha cert paral·lelisme, encara que no puc entrar en detall en la qüestió catalana perquè no en tinc prou informació. És evident que vivim temps en els quals la gent es fa preguntes fonamentals que tenen a veure amb la identitat nacional i això ho lliguen amb la seva felicitat personal, cosa que els fa donar suport a solucions massa radicals que moltes vegades són equivocades, com està passant als Estats Units amb Trump. En general, crec que voler construir estats-nació que siguin més tancats en nom de l’independentisme o de la llibertat és un error.

Totes aquestes crisis que es viuen a Europa i als Estats Units són causades per polítics incompetents?

En part sí, però també tenim magnífics polítics. A Regne Unit, per exemple, en tenim de molt bons, especialment els més joves i les dones. Ara bé, el problema és que les dones i els joves tenen moltes dificultats per arribar als llocs més alts de la política. Això és un error compartit en tota la cultura política europea. Els polítics no poden ser una mena de classe social, són els representants del poble i han de resoldre els seus problemes.

Ara fa poc que s’ha jubilat John Bercow, l’speaker més famós de tota la història del Parlament britànic. El trobareu a faltar?

Allà on vaig tothom em pregunta per ell, fins i tot a Portugal em vaig trobar una persona que tenia l’«order, order» com a to del seu mòbil. Puc entendre el motiu, perquè la política britànica és una mica com un teatre, una mena d’espectacle, sempre hi ha confrontació i actituds que, encara que les trobo totalment desfasades, entretenen bastant. John Bercow era part d’aquest entreteniment, però els polítics no han d’estar per entretenir i honestament jo confio més en els polítics quan són avorrits.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHumorLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES