Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Antonio Diodato, conegut com a Diodato, és un cantautor italià nascut a Aosta el 1981 i romà d’adopció. Va publicar el seu primer àlbum, E forse sono pazzo, el 2007. Ha participat diverses vegades al Festival de Sanremo, on va debutar el 2014 amb la cançó Babilonia i, més tard l’any 2018 amb la cançó Adesso. Sanremo és un concurs musical que se celebra anualment des de l’any 1951 al Teatre Ariston de Sanremo, a la costa noroest italiana. Actualment, el guanyador de Sanremo representa Itàlia al Festival d’Eurovisió, tot i que el certamen italià té força més reconeixement allà que no pas el concurs europeu.
Va ser a la 70a edició d’aquest certamen, l’any 2020, quan la fama li va arribar de sobte a Diodato. Va guanyar el Festival de Sanremo i es va fer amb el Premi de la Crítica Mia Martini i el Premi de la Sala Stampa Lucio Dalla. La cançó amb què va guanyar, Fai rumore, es va convertir en tot un himne durant el confinament per la pandèmia de la covid a Itàlia. L’artista no va poder representar el seu país al festival d’Eurovisió a causa de la cancel·lació del festival per la pandèmia, però va deixar una escena màgica cantant Fai rumore en solitari a una Arena de Verona completament buida a causa de la pandèmia.
A partir d’aquí, tot van ser èxits. Va guanyar el David di Donatello per la millor cançó original a Che vita meravigliosa, composta com a banda sonora de la pel·lícula La dea fortuna (Özpetek, 2019). Aquesta cançó, que posa nom al seu darrer àlbum, també s’enduria el Nastro d’argento a millor cançó original i el premi Sountrack Stars Award de la Mostra de Cinema de Venècia. En els MTV Europe Music Awards el van condecorar com a millor artista italià.
Un dia després que Roma abandonés Barcelona com a ciutat convidada de les festes de la Mercè, Diodato va arribar a la sala Luz de Gas en el marc de la seva gira europea. Ens va descobrir la seva música amb una explosió instrumental davant d’un públic de doble nacionalitat. A l’escenari l’acompanyen Alessandro Commisso a la bateria, Gabriele Lazzarotti al baix elèctric, Andrea Bianchi a la guitarra elèctrica, Lorenzo Di Blassi al teclat i, en primera fila, Rodrigo D’Erasmo al violí i Giuseppe Scardino al saxo baríton i la flauta travessera, amb un humor ben fi.
El concert va començar amb les primeres cançons del cantautor, que incloïen temes italians clàssics com Amore che vieni, amore che vai, de Fabrizio De André (1940-1999). Agafava i deixava anar la guitarra acústica entre cançó i cançó. El primer àlbum és purament instrumental, amb influències de música electrònica, psych-rock, blues i fins i tot un punt de samba. Aquesta experimentació quedava palesa en el directe, amb un paper molt ben filat de la flauta travessera i el violí. A poc a poc, l’italià va avançar en la seva discografia fins als sons més comercials i clàssics del seu darrer àlbum, Che vita meravigliosa.
En un ambient força íntim, l’artista italià va apropar el seu món interior al públic de la sala a través de mirades profundes i d’una veu potent. Va transmetre l’amor per la seva música en cadascuna de les notes i va aconseguir fer arribar els missatges poètics de les cançons salvant les barreres idiomàtiques. No van faltar els moments emotius, de gran intensitat i bellesa, que van saber treure les llàgrimes de força assistents. El directe va ser impol·lut, amb una energia que desbordava per tota la sala i inundava els assistents. Van caldre fins a quatre bisos perquè el públic deixés marxar el cantant entre forts aplaudiments.
