Una història de nostàlgia, memòria i desarrelament

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

És l’any 1950 i s’està inundant el poble d’Hontanar per fer-ne un embassament. Els veïns ho estan celebrant, però Marcos, el protagonista de La marca del agua (Lumen), no. Ell acaba de descobrir la seva germana Sara penjada a l’estable, així que la despenja i amb el seu cavall marxen del poble, potser per sempre, perquè l’aigua ha arribat a la marca. El poble quedarà submergit per sempre, com els records dels seus habitants.

Per evitar perdre els records, en el camí cap al poble nou, amb el cadàver de la seva germana ocult, Marcos rememora la seva infància i pensa en la seva família, en les anades i les vingudes, en els secrets i en els silencis, en el seu cunyat, en un amic de la joventut i en la guerra. També es troba amb el capellà Rufino, que li prega que el porti, així que els pensaments de Marcos es barregen amb la conversa entre els dos homes, amb l’amenaça que es descobreixi el que ha passat amb la Sara.

En aquesta novel·la, Montserrat Iglesias (Madrid, 1976) exposa que els sentiments que no es confessen i les traïcions que patim s’arrelen al nostre interior. L’autora aprofundeix en la vida de diversos personatges i els seus records en una Espanya tumultuosa. La mare del protagonista va haver de fugir amb ell i amb la seva germana i establir-se al poble que ara s’inunda amb una amenaça enganxada als talons. Ella odiava el poble però era casa seva. Després, va arribar Gabriel, un enginyer amb uniforme de falangista que més tard seria la parella de la Sara. Ella mai no va preguntar pel seu passat, potser perquè sabia les respostes o perquè creia que li respondrien amb mentides.

El camí al poble nou es complica quan Rufino li demana que el porti. Aquest és un home empàtic i sap que Marcos pateix una pena, però no l’entén. Durant el camí, pararan per ajudar un nen o per ordre de l’autoritat. L’arribada al poble amenaça Marcos amb el descobriment de la mort de Sara.

L’autora tracta temes com l’adaptació, la nostàlgia, la memòria o la pertinença a un lloc. Temps passats van ser millors, diu un personatge. De fet, la Sara tenia aspiracions, però la rigidesa de la seva mare i els successos posteriors ho van espatllar tot. Són personatges bandejats, primer de la ciutat a Hontanar i després d’Hontanar al poble nou, sense sentir-se part de cap lloc, vagant, anhelant fugir i perdent les oportunitats, els somnis i la vida pel camí.

En Marcos es pregunta per què la Sara i tothom volia marxar del poble. Què hi havia fora. Potser una memòria, una promesa de llar o de pertinença. Però «potser el pitjor de tot és el silenci», confessa. Això i la manca de respostes. Entre culpes i morts que apareixen, voltors que ronden la mort, retrets i absències, Marcos construeix la seva història i memòria familiars davant dels esdeveniments tràgics que l’obliguen a reconstruir-se, una vegada més.