Fa pocs dies van tornar a passar per Betevé El fugitivo de Amberes, de Miguel Iglesias. Havia vist la pel·lícula fa temps, també per la televisió, en una còpia força deficient. Més enllà del tema cinematogràfic les pel·lícules d’aquella època, amb Barcelona com a escenari, tot i que aquí fins i tot hi surt París, tenen, per a mi, un valor sentimental afegit. Aquesta és de 1955, m’agrada retrobar llocs que vaig veure i no puc recordar, indrets pels quals vaig passar en algun moment, de petita, amb els meus pares.
El seu director va ser un home admirable, que va fer de tot i molt, en el món del cinema, va viure noranta-sis anys, el seu fons, classificat per ell mateix, es troba a la Filmoteca. Una trajectòria tan llarga dedicada al cinema, en aquest país i considerant les circumstàncies diverses i les possibilitats, resulta elogiable. De forma inevitable hi trobem, en la seva vida professional, coses millors i pitjors, adaptacions al moment i a les possibilitats. El fugitivo de Amberes es considera menys interessant que altres pel·lícules del mateix director i del mateix gènere, cinema negre rodat a Barcelona, com ara El cerco.
A la pel·lícula hi trobem actors internacionals, com Howard Vernon, un bon actor una mica encarcarat que va viure força anys i va fer de tot, com ara cinema de terror amb Jesús Franco. Vernon era hieràtic, amb un rostre inquietant, i per això ens resulta poc creïble la passió sobtada per la dona fatal i flamenca, però fins i tot els lladres sense escrúpols són humans. Hi surt la bonica i elegant Anouk Ferjak, qui no va tenir les oportunitats que mereixia i que crec que encara es viva. La perla de la corona és poder veure Joan Capri, molt jovenet, fent d’una mena de mariner pinxo de poca volada. També hi trobem, en un paper de dolentot, que no va ser l’únic, Emili Fàbregas que seria el nostre avi universal amb allò del senyor Dalmau de la Campanya Benèfica.
Pel que fa als escenaris, reals, la gran majoria, podem veure el Tibidabo, encara sense el Sagrat Cor de la Basílica, amb el seu avió i la seva talaia, el port, llocs de vida equívoca, al Raval i el Paral·lel, és clar, en els quals s’hi ajunta gent de mal viure però d’aparença gens atrotinada. Espais entranyables, com el cinema Kursaal. Una mica de passada, també es pot veure el cinema Hora, de molt mala anomenada en aquella època, a prop d’on sembla que troben el cadàver corresponent.
El guió, per l’època, no està malament, era del mateix Iglesias i de Joan Bosch, en tot cas potser podien haver-s’hi lluït una mica més. Les escenes amoroses i de seducció són castes i tot just insinuades, com calia, fins i tot alguna fa sospitar que per allà hi ha prostitució encoberta i tot. La persecució a dins de les atraccions Apolo està molt ben aconseguida i una mena de gir circular al final també el trobo ben pensat.
Tinc una gran admiració per la gent que feia cinema en aquells anys i per totes aquelles històries del cinema negre barceloní tinc una mena de devoció molt poc crítica. Són cinema i molt més que cinema, ens passegen per una Barcelona molt mitificada avui, en tants aspectes. Quan era petita no m’agradaven, m’estimava més veure paisatges bonics i amors a l’americana, en colors, sobretot, noies ben vestides i xicots ben plantats tot i que de d’admetre que José Marco, que no va fer coses gaire rellevants, estava prou bé, sobretot amb aquelles inevitables i elegants gavardines que tant podien lluir els dolents com els bons, per cert. És una sort que Betevé continuï amb aquest magnífic espai dedicat al cinema rodat a Barcelona.
