Nit de glòria al Liceu

---

Manel Haro / @manelhc

---

Hi ha concerts que no només es recorden, sinó que configuren la memòria dels moments de glòria de l’espai on es produeixen. Ahir al Liceu es va viure un d’aquests episodis històrics, i no només perquè el teatre celebrava el seu 175è aniversari -data que ha motivat un generós calendari de concerts-, sinó perquè per interpretar un programa que era seductor per al públic liceista -molt mancat de Wagner– van convidar tres sopranos de tres generacions diferents, dues d’elles prou conegudes i una tercera més jove tot i que ja un referent del cant wagnerià.

La noruega Lise Davidsen (Stokke, 1987) ha aixecat la seva solvència als escenaris de Londres, Milà, Nova York i Bayreuth, la meca del wagnerisme. El Liceu era per a ella terreny desconegut, tot i que hi cantarà a Il Trittico de Puccini aviat. Davidsen té totes les qualitats per ficar-se el públic barceloní a la butxaca i així ho va fer amb la seva primera intervenció, l’ària «Dich, teure Halle» de Tannhäuser, demostrant una força vocal estratosfèrica. Una arrencada espectacular que va continuar amb «Allmächt’ge Jungfrau, hör mein Flehen!» de la mateixa òpera. Davidsen va seduir, però encara tenia corda per créixer en la segona part del concert.

 

 

A la soprano noruega la va seguir l’alemanya Waltraud Meier (Würzburg, 1956), veu veterana del cant wagnerià que encara la recta final de la seva carrera. De fet, abans de començar el concert el director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, va demanar la paraula -amb l’ai al cor d’un públic acostumat als disgustos d’última hora-, per compartir que Meier havia anunciat la seva retirada i que aquella seria la darrera ocasió que l’escoltaríem a Barcelona.

Meier va cantar «Höre mit Sinn» de Götterdämmerung. La seva és una veu d’arrels wagnerianes, molt expressiva, però va ser penalitzada pel volum de l’orquestra que la va tapar diverses vegades, i pel fet de cantar al costat de veus tan poderoses (i més joves) com la de Davidsen i Iréne Theorin (Hestra, 1963). Consti que en la primera part del concert, la soprano sueca també va ser superada per l’orquestra, de forma molt puntual, tot i que cal tenir en compte que l’orquestra era a un metre escàs de les cantants.

Meier va tenir una actuació molt correcta, més justa que la de les seves companyes, però elegant i amb algun agut de mèrit. Moment preciós -per cert- sentir cantar Meier sota l’atenta mirada -cómplice a més no poder- de Theorin. La sueca va cantar en la primera part, de forma molt solvent i amb una gran veu la mort d’Isolda. Ara bé, encara que Wagner era el plat fort del programa, va ser en la segona part, dedicada a Richard Strauss, on les tres cantants van oferir la seva millor versió.

 

 

No és per a menys, la música d’Elektra és seductora i dona joc al lluïment, tant de les veus com de l’orquestra. Ahir tot va estar al seu nivell màxim. Davidsen va arrassar amb la seva veu, tot i que encara li falta certa desimboltura a l’escenari, aquesta gestualitat que fa molt més properes les veteranes Theorin i Meier. L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu va tenir també una nit inspiradíssima i va oferir una gran interpretació, compacta i equilibrada sota la batuta d’un Josep Pons que es movia en el seu terreny i que no va perdre l’oportunitat d’oferir una direcció senzillament extraordinària, de les seves millors nits al Liceu, des del meu punt de vista (quin final de concert ens va regalar amb l’escena final d’Elektra!).

No hi va haver propines, encara que el públic va aplaudir i ovacionar més de deu minuts, i segurament ahir no calia. Va ser una nit rodona, màgica. El Liceu s’està regalant un homenatge de primer nivell amb aquests concerts del 175è aniversari, cites que esperem poder tornar a gaudir en format digital. No serà el mateix, però ens farà recordar que hi vam ser.