L’arca russa, dirigida per Aleksandr Sokúrov, és avui un clàssic pel que fa al cinema contemporani. Moltes de les seves virtuts van lligades a la part tècnica, al fet d’estar filmada en una única seqüència de noranta-sis minuts de durada, a l’interior del Museu de l’Hermitage, el Palau d’Hivern de Sant Petersburg.
L’argument o, més aviat, el fil conductor, ve donat per la veu d’un narrador desconegut, invisible, acompanyat d’un noble francès que comenta i medita sobre Rússia i Europa. Aquest personatge s’ha identificat amb el Marquès de Custine, que el 1839 va viatjar a Rússia i va escriure llibres de viatges i sobre la seva opinió a l’entorn d’un país europeu en alguns aspectes, però immens, complicat i governat per una autocràcia amb aspiracions, fallides, de modernitat.
La veu del narrador i el seu acompanyant passen en ocasions com fantasmes invisibles pel costat de la gent, persones d’èpoques passades però també visitants actuals del museu. En altres ocasions interactuen i dialoguen amb la gent, amb el servei, amb persones diverses i intemporals. La narració comença un dia d’hivern, amb una carrossa de cavalls que arriba a l’edifici, on un grup de gent sembla celebrar una festa. El pas per les diferents estances ens va situant en períodes diferents de la història russa que no estan, però, ordenats cronològicament.
És una pel·lícula sobre la qual s’ha escrit molt i, per tant, podem recordar que ens ensopegarem amb Pere el Gran, maltractant un ambaixador, amb Cateria II de Rússia, amb el tsar Nicolau I rebent les disculpes del Xa de l’Iran a causa de l’assassinat d’un ambaixador seu a Pèrsia, entrem a la intimitat familiar de la família de Nicolau II, destinada, com sabem, a un final tràgic. Hi ha algunes al·lusions a Stalin, al setge de Leningrad, als mals moments del museu en situacions tràgiques que empenyen un personatge a construir-se el taüt.
Amb l’apoteosi d’un gran ball acompanyat per la música de Mikhaïl Glinka interpretada per una orquestra impressionant dirigida per Valery Guerguiev, arriba el desenllaç i la gent va sortint del palau per l’escala principal, mentre el narrador, que se’n va per una sortida secundària contempla com l’edifici es transforma en un arca que sura. La simbologia és ben evident, en general s’interpreta el final com si aquella arca contingués la cultura russa genuïna.
No es pot negar el valor fílmic de la pel·lícula, es va fer en poc temps, tan sols amb quatre intents, l’operador va ser un alemany, Tilma Büttner, qui, a més, sembla que ni ell sabia rus ni el director sabia alemany. Els actors, poc coneguts per a nosaltres, però alguns d’ells molt populars a Rússia, no van assajar abans. L’arca russa és considerada avui com una obra (d’art) única i com una mena de monument de la cultura russa. Va obtenir premis i reconeixements a dojo, després de vint anys continua sent objecte d’admiració. Pel que fa al futur, no podem saber com la consideraran les noves generacions.
Malgrat totes les innegables virtuts de la pel·lícula les dues vegades que l’he vista se m’han obert diversos interrogants, relacionats amb ella mateixa però també amb aspectes controvertits i termes poc clars, com són els de ‘cultura’ o ‘art’ que és present a centenars de definicions. La Rússia que se’ns mostra és restringida, tòpica, els llibres dels grans autors com Tolstoi o el teatre de Txèkhov són molt més il·lustratius per als no experts, encara avui, a l’entorn d’aquesta cultura que ja, aleshores, bevia de fonts europees, franceses sobretot.
La gent, ja no diré humil sinó normaleta, té poc paper o cap, en aquesta narració singular. En el fons ens mostra una història convencional, reis i nobles, esdeveniments puntuals. Alguns comentaristes han trobat la cinta conservadora, pel que fa a l’ètica subjacent però el director no vol pas fer pedagogia. Rússia és un país enorme, fins i tot quan s’ha tornat a desprendre, més o menys, de països que van conformar l’antiga URSS.
L’arca russa és una pel·lícula que cal veure, una curiositat, amb les seves pretensions, cosa legítima pel que fa als creadors. Té un gran poder hipnòtic però, més enllà de l’entusiasme que ens provoca, obre molts interrogants, cosa que potser és un mèrit. Ètica, estètica i política tenen una gran relació i es retroalimenten, com els bons animals parasitaris, que, en moltes ocasions fan una funció necessària per al sistema. Ara bé, la incondicionalitat ètica, estètica o política és un gran perill per al conjunt de la humanitat. O així m’ho sembla.
