‘Mantícora’, una història sobre monstruositats

Manel Haro / @manelhc

Poques vegades surto del cinema tan angoixat i impressionat amb una pel·lícula com m’ha passat amb Mantícora, de Carlos Vermut. Hi ha tantes coses a dir sobre aquesta cinta i, en canvi, és molt millor no dir absolutament res de l’argument. De fet, als meus amics els he recomanat veure-la i que evitin llegir cap article al respecte, que no mirin ti tan sols el tràiler. Com menys informació tinguin sobre Mantícora, més la gaudiran. Hi ha pel·lícules que demanen justament això, anar a la sala a deixar-se sorprendre des del primer minut.

El meu consell, doncs, és que ni tan sols llegiu aquest article, si encara no heu vist la pel·lícula. No faré cap espòiler i sobre l’argument diré poca cosa: el protagonista (Nacho Sánchez) és un jove que treballa com a dissenyador de videojocs, feina que fa amb molta solvència i per la qual és molt apreciat per l’empresa on treballa. Se’l veu una persona més aviat introvertida, potser fins i tot tímida, una timidesa que genera molta empatia, per cert. No sembla que en aquest noi hi pugui haver res d’estrany. Però sí, aquesta persona aparentment senzilla i innocent té un secret, un conflicte interior, un problema de pes.

No és casual que entre els personatges que el protagonista dissenya hi hagi, essencialment, monstres. Mantícora va d’això, de les monstruositats que es veuen i de les que no es veuen. De la violència que es percep i de la que no. També va sobre les llibertats i les responsabilitats en el món virtual. En aquesta pel·lícula hi ha uns quants debats amagats que val la pena pensar i discutir. En aquest sentit, és interessant prendre’s una estona en sortir de la sala per reflexionar sobre el que hem vist.

L’altre personatge important és una noia (Zoe Stein) que el protagonista coneix per una companya de feina. Sembla que gràcies a aquesta noia, ell pot encarrilar la solució als seus maldecaps, però res no serà tan fàcil. Aquesta relació és clau en la història per moltes raons, però aquí no en podem referir cap. El guió de Carlos Vermut em sembla, directament, una genialitat fins a la darrera escena. De fet, no se m’acut res que no funcioni en aquesta pel·lícula. És una obra mestra, de les millors pel·lícules que ha donat el cinema espanyol durant el 2022.