Totes les bèsties neixen de dins de les seves mares

Víctor Bargiela / @VictorBargiela

Irene Solà (Malla, 1990) va conquerir milers de lectors amb la seva novel·la Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) l’any 2019, que va ser tot un èxit: traduïda a més de vint llengües, més de 100.000 exemplars venuts, premi Anagrama de novel·la en català, Premi de Literatura de la Unió Europea i una de les millors obres de ficció de l’any 2022 per a The Guardian. El febrer de 2021, La Perla 29 va estrenar-ne una versió teatral a la Biblioteca de Catalunya amb la qual va guanyar tres Premis Max i vuit Premis Butaca. Ara, Solà s’atreveix a tornar a les llibreries i retornar-nos a les muntanyes amb Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres. Està a l’alçada? Sí, ho està.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres ressegueix les vides de les dones que habiten el mas Clavell, situat en l’entorn del Montseny. La nissaga comença amb la Joana, la matriarca primigènia que va fer un pacte amb el diable per poder trobar un home sencer amb qui casar-se, «que fos hereu i tingués un tros de terra i un tros de teulada.» D’aquest pecat original sorgeixen generacions de dones corcades que creixen al mas. La narració navega en uns temps incerts de tradicions llunyanes al llarg de la línia temporal que separa les diferents generacions.

A partir de la literatura popular, Irene Solà erigeix una obra contemporània de primer nivell, que sublima els arquetips i els tòpics de la tradició per construir una narrativa singular i atrevida amb un estil ben propi. Solà beu d’una mitologia catalana profundament local en una exploració dels racons més tenebrosos de la vida a través de temes tabú com el dimoni, la bruixeria o l’heretgia, que s’estableixen com a temes principals d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres.

Solà capta l’essència del folklore de les històries populars, els mites i fins i tot les receptes de cuina tradicional catalana i les transforma en una obra literària universal que va més enllà de les convencions estilístiques. Així, l’autora estableix les bases per a un corrent literari en català que es mou en paral·lel a d’altres moviments artístics d’arrel tradicional en què hi podríem trobar músics com Marala, Rozalén, Baiuca o Rodrigo Cuevas. Sembla que el món tradicional torna a estar en voga i tenim la sort de tenir veus que el saben reinterpretar i que ens l’expliquen amb una mirada actual des d’on poder-lo tornar a fer atractiu i novament popular.

Amb una excel·lent destresa lingüística, la prosa flueix amb mestria per portar el lector allà on ella vol, en un vertiginós exercici literari que fa valer la riquesa lèxica de la llengua catalana fins a la darrera conseqüència. Solà s’atura en les imatges i permet que el lector gaudeixi de les diferents atmosferes que sorgeixen pàgina rere pàgina. En aquest joc poètic, la narració sembla tant o més important que les pròpies accions. Solà assoleix en aquesta novel·la una veu narrativa pròpia i recognoscible i es consolida com una de les veus cabdals de la literatura catalana.