Toni Arencón: «La mateixa substància que pot guarir la salut també pot provocar la malaltia»

L'autor publica 'De tots els verins, el seu secret et donaré', una novel·la històrica on un toxicòleg investiga una sèrie d’assassinats a la Barcelona de 1829
Toni Arencón
L'autor, en una fotografia d'E. Llobet.

Sílvia Romero


Toni Arencón Arias (El Prat de Llobregat, 1963) és escriptor i pintor, tot i que professionalment és infermer i fisioterapeuta. Va ser editor de la revista Lo Càntich, publicada per l’Associació de Relataires en Català (ARC), aconseguint amb aquesta publicació cultural el Premi Blogs Catalunya de Cultura 2010 i el Premi Vila de Martorell al Millor Blog de Literatura en Català 2016. Entre el ventall de títols publicats cal destacar L’ànima de l’assassí (Premi Ribera d’Ebre), Luxúria (Premi Benvingut Oliver Vila de Catarroja), i El blau de totes les ombres (Premi Maria Antònia Oliver Ciutat de Manacor).

Amb De tots els verins, el seu secret et donaré (Nova Editorial Moll) va guanyar el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2021. Es tracta d’una novel·la històrica que ens presenta la important figura de l’eminent toxicòleg Mateu Orfila, que es veurà abocat a investigar una sèrie d’assassinats que tenen lloc a la Barcelona de 1829.

 

«Res no és verí. Tot és verí. Només la dosi fa el verí.» Aquesta citació de Paracels és la premissa a partir de la qual es construeix la novel·la?

Certament, en la concepció originària com a novel·la, la narració havia de tractar sobre els verins i les seves propietats, però no únicament en l’accepció de substàncies que en introduir-se en el cos d’un ésser viu provoquen trastorns greus o, fins i tot, la mort, sinó en la dualitat dels caràcters oposats, on la mateixa substància que pot guarir la salut també pot provocar la malaltia; com ara el jusquiam negre, l’estramoni o l’atropa belladonna.

Entenc.

En paraules de Pedaci Dioscòrides: «El verí en grec s’anomena fàrmac; un nom que és comú tant a les medicines santes i salutíferes com a les malignes i pernicioses.» És a dir, verí com a substància que té unes propietats que poden ser beneficioses per a la salut de les persones, però que, tot depenent de la dosi i la forma d’administració, és capaç d’alterar les funcions normals dels organismes provocant lesions i convertint-se en letal.

I tot plegat, aplicat a la novel·la…

És una transmutació de propietats extensible als diversos personatges que participen en la trama, on l’excessiva virtut o bondat, o el desig de fer el bé, es pot convertir en maldat… per excés de dosi. Per una altra part, la novel·la també és un homenatge a la saviesa popular (com ara les trementinaires, les dones sàvies de la vall de la Vansa, al peu de la Serra del Cadí, que recorrien les poblacions de Catalunya carregades amb farcells de plantes curatives, llaunes amb oli d’avet, ginebre i trementina, i sacs farcits d’ungüents que elles mateixes elaboraven amb tècniques ancestrals, els secrets de les quals transmetien de mares a filles, de generació en generació) i a la confrontació entre l’alquímia i els inicis de la química moderna, entre la superstició o la màgia i la ciència.

La narració té com a protagonista Mateu Orfila, però més enllà de la ficció que ens presenta, Orfila va ser un prestigiós toxicòleg menorquí. Com va arribar a aquesta figura històrica?

Es podria dir que tots els camins em portaven fins a ell. I n’eren molts. Com ara la coincidència que Marià Cubí, protagonista de la meva novel·la L’ànima de l’assassí, estudiés a la mateixa escola de Maó que Mateu Orfila, i que tinguessin els mateixos preceptors; o que, durant l’etapa de recerca d’informació sobre els verins, a l’època on se circumscriu la història, Orfila ja era considerat un eminent toxicòleg, precursor de la bioquímica inorgànica, havia escrit la seva gran obra Tractat dels verins i exercia de catedràtic de Medicina Legal i de Química Mèdica a la Universitat de París; o la consideració actual d’Orfila com a pare dels estudis dels verins durant les investigacions policials, és a dir, el primer CSI de la història de la criminologia en relació amb els enverinaments; o assabentar-me que Agatha Christie o Umberto Eco feien servir els tractats d’Orfila per informar-se sobre les propietats i característiques dels verins que volien incloure a les seves obres.

Una dada interessant, aquesta.

Diuen que les coincidències o casualitats no existeixen. Són senyals, que podem saber interpretar o no. En aquest cas, els senyals em portaven a Mateu Orfila. Era com si el mateix Mateu Orfila truqués reiteradament a la porta de la meva imaginació. Per què havia de crear un personatge de ficció amb les qualitats de Mateu Orfila, si l’original ja havia existit? Polèmic, contradictori, adulat i criticat, vanitós («la Facultat soc jo», deia), cosmopolita, superb («no hi ha a París qui canti com jo», assegurava), font d’inspiració i de documentació. El mestre dels verins. ¿Qui, millor que ell, per intentar resoldre l’autoria d’uns crims provocats per verins?

Ben cert. Per l’altra banda la novel·la compta amb il·lustracions que pertanyen al llibre Appendix to the General System of Toxicology, del mateix Orfila. Era un individu que dominava moltes arts i disciplines a més de la toxicologia: música, cant, idiomes…

En un article dedicat a De tots els verins, el seu secret et donaré, el periodista Francesc M. Rotger explica que el catedràtic Jacinto Corbella justificava «tant l’educació com aspectes posteriors de les decisions de la seva vida» a la condició menorquina de Mateu Orfila, i segurament va ser així, si més no amb el període d’il·lustració que es va viure a Menorca, amb els diferents preceptors amb els quals va aprendre idiomes, amb la coral de l’església… però és innegable que el factor fonamental era el mateix Mateu Orfila, la seva excepcionalitat i admirable capacitat d’estudi, treball i aprenentatge. Així, per exemple, tot llegint les seves obres, t’adones que disposava d’un sentit de l’olfacte molt desenvolupat que ho feia ser molt precís a l’hora de descriure les propietats de les substàncies que estudiava i que li permetia distingir la presència de verins o l’adulteració de vins.

I aquest detall de l’olfacte apareix a la novel·la. Tot i que moltes de les dades que se’ns exposen sobre Mateu Orfila són reals, l’obra recrea una història de ficció. Com ha treballat aquests dos camps, el real i el de la ficció literària?

De tots els verins, el seu secret et donaré és, en essència, una ficció històrica, una novel·la coral que es desenvolupa en uns períodes concrets, amb protagonistes reals com Mateu Orfila, Charles d’Espagnac, Anne Gabrielle Lesueur, Pere Mata, François-Vincent Raspail, Gabriel Andral…, i altres ficticis. Pinzellades de fabulació sobre un llenç històric, a l’estil de la novel·la històrica del segle XIX (les desigualtats socials, la recerca de la llibertat, el foment de l’intel·lecte, la creativitat, la llibertat d’estil, el predomini líric) i d’autors com ara Víctor Hugo o Alexandre Dumes (pare).

Grans autors!

Per a mi, en aquest tipus d’escriptura històrica, el més important és que tot ha de ser creïble i coherent. La coherència, penso, la proporciona l’honestedat literària. Jo escric per inspiració. Començo a somniar una història, sense saber encara si serà més curta o més llarga, sense saber encara si l’escriuré o no. A poc a poc, es va perfilant, desenvolupant-se, modificant-se, guarnint-se. I creix. Ho deixo madurar tot al cap, covant-se. Mentrestant, vaig buscant informació sobre l’època per ser el més fidel a la realitat del moment històric, situant-la en espai i temps (les característiques culturals, socials, polítiques, econòmiques… els costums, els jocs, la roba, el menjar…) i sobre les persones que van viure en aquella època. Sense presses, tot gaudint del procés, fins que arriba un moment que tinc la necessitat vital de començar a escriure, d’obrir l’aixeta. És el moment màgic i de major intensitat.

Continuï, si us plau.

Els biògrafs o els historiadors han d’escriure sobre fets reals, verídics, contrastats. En canvi, l’escriptor pot jugar amb la realitat i la ficció. L’escriptor pot recrear el primer viatge per la Mediterrània de l’al·lot Mateu i recrear els fets que van portar-lo a decidir estudiar Medicina. L’escriptor, tot sabent que Orfila era soci d’un club de dominó, pot aprofitar aquesta circumstància per fer-lo jugar partides fictícies. L’escriptor pot inventar trames o arguments, i recrear escenes amb Mateu Orfila realitzant experiments, participant en judicis, cantant peces d’òpera… I pot destacar el seu portentós sentit de l’olfacte. En definitiva, pot convertir la persona en personatge. Llicència literària. Novel·la històrica.

I a banda de la construcció del personatge cal destacar el que ja ha estat esmentant: l’ambientació històrica a tots nivells. Quin ha estat el seu procés de documentació?

Penso que, per escriure literatura històrica i evitar anacronismes, és imprescindible documentar-se en profunditat. I, si és possible, viatjar prèviament als llocs i escenaris on es desenvolupen els esdeveniments de la narració. Fonamentalment, cerco aquesta informació a través dels escrits dels mateixos protagonistes de la història, o de persones properes o contemporànies, tant en biblioteques físiques com per internet. Escrits, llibres, cartes, fulls volanders, bans consistorials, expedients, butlletins, còpies de registres, testimonials, diaris o revistes de l’època. Tot serveix per ser el més fidel possible.

La novel·la s’ubica a la Barcelona de 1829, quan el capità general Charles d’Espagnac reacciona amb empresonaments i execucions públiques davant un seguit de crims que es produeixen a la ciutat. És aquesta una de les èpoques més convulses de Barcelona?

Tot el primer terç del segle XIX va ser un període històric especialment convuls a la Ciutat Comtal (la invasió Napoleònica, l’ocupació de Barcelona, la posterior repressió, l’enderrocament de la Casa de Borbó, la Guerra del Francès, l’ascens al poder de Ferran VII, el pronunciament de Riego, el Trienni Liberal, l’epidèmia de febre groga de 1821, la intervenció militar dels Cent Mil Fills de Sant Lluís per restaurar la monarquia absoluta, la controvertida figura reaccionària de Charles d’Espagnac com a capità general de Catalunya, la feroç persecució dels liberals, la constitució de moltes societats secretes: carbonaris, anellers, comuners, francmaçons, exterminadors, apostòlics…) sumat amb un important creixement demogràfic en un espai que es mantenia inalterable (Barcelona, presonera de les pròpies muralles), amb tensions socials, conflictivitat i lluita de classes.

Aquests crims de la novel·la, que se succeeixen l’un rere l’altre, sempre segueixen el mateix mètode: l’enverinament. I en contrapartida hi ha una investigació: misteris, intrigues, venjances… Potser podríem catalogar la novel·la com a thriller històric, tot i que si el gran protagonista de la novel·la és Mateu Orfila, també podríem parlar d’una biografia ficcionada. En quin gènere es trobaria més còmode?

Novel·la històrica, amb crims i misteris per resoldre. Tot salvant les distàncies i fent una comparativa lletraferida amb obres d’autors que són referència per a mi, et diria que és més El nom de la rosa, d’Umberto Eco, que Yo, el rei, de Juan Antonio Vallejo-Nágera.

Una bona comparació per situar el lector. L’obra, que avança cronològicament, compta amb una estructura clàssica de presentació, nus, i desenllaç. Amb tot, el gruix narratiu es troba entre els mesos de febrer i juliol de 1829 i el ritme d’esdeveniments i descobertes podríem dir que és trepidant.

Volia que la novel·la fos una obra tancada i d’aquí la referència a la figura de l’Ouroboros, la serp que es mossega la cua. El prefaci ens permet conèixer Mateu Orfila. Com comentes, a la primera part s’inicia la trama, el misteri, i es presenten la resta de protagonistes. A la segona part, trobem el nus, la tensió. I, en tornar a unir-se l’u amb el zero, en formar la circumferència, en constituir-se la unitat de la dualitat i l’etern fluir entre la creació i la destrucció, el bé enfront del mal, s’arriba al desenllaç.

Hi ha alguna altra obra seva a punt de veure la llum?

Com a escriptor, l’any 2022 ha estat per a mi excepcional, primer amb el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, al mes de gener, i la publicació de De tots els verins, el seu secret et donaré per Nova Editorial Moll; i posteriorment amb el Premi Ciutat de Manacor, al mes de juny, i la recent publicació de la novel·la El blau de totes les ombres per Món de Llibres, on he pogut combinar dues passions (la literatura i la pintura) en una obra de ficció històrica, biogràfica, intertextual, basada en els primers quaranta anys de vida de l’artista Santiago Rusiñol, crònica d’un itinerari vital i del secret d’una recerca pictòrica: el blau que esdevé present en l’essència de totes les ombres.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHistòricaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES