L’Auditori retroba la màgia i els excessos de Mahler

Albert Mena / @jakoblenz

Amb prou feines recuperats de les exageracions del director greco-rus Teodor Currentzis al capdavant de MusicAeterna interpretant Txaikovski i Strauss al Palau de la Müsica, vam retrobar de nou el pensador-músic donant vida a un compositor tan dramàtic, exagerat i convuls com ell: Gustav Mahler, aquest cop per Ibercamera i a L’Auditori.

Si Strauss o Txaikovski conviden a situar-se en el romanticisme musical i caure en textures luxurioses, carregades i farcides de melodies que ens arrosseguen com corrents costaners, l’univers mahlerià envesteix, creix i es desmunta, munta, riu i gruny com un monstre interdimensional; no hi ha línies rectes, tan sols un espai grotesc, ampul·lós, que tant interessa com sorprèn pel seu humor, però que també es pot fer pesat.

A les mans d’un llegendari director com Claudio Abbado, la 9a Simfonia de Mahler esdevé un món ple de mons, contrastada, rica, vulgar, elevada, sublim, planera i pedant, on una música refinada, elegant, plena d’emoció i energia s’expressa amb una qualitat extraordinària. Amb Currentzis és diferent: la concepció sonora que exigeix el director tendeixen a ser fricativa, irritant, plens de textura i gens transparent.

En entorns relativament clars, aquesta decisió funciona de manera meravellosa. En contextos més complexos, pot ser un element que afegeix confusió. I és que el projecte del director encaixa millor amb peces o fragments que es propulsen elles mateixes, per exemple les simfonies de Mozart 40 i 41 o el tercer moviment de la Patètica de Txaikovski, que no en grans espais de múltiples i difoses referències. Currentzis necessita referents clars per aplicar els microsons, silencis, rubatti que busca sentir, i quan la narrativa és clara a la partitura no hi ha res a retreure a la feina que fa.

Però com hem dit, la 9a de Mahler és un monstre amb molts caps, té un inici suggerent, pràcticament expressionista, però després va visitant moltes ciutats i Currentzis no sembla saber què fer amb tots els nombrosos efectes que se li plantegen: els clímaxs hi són, l’energia hi és, però no hi ha un fil conductor. Millor resulten els moviments segon i tercer, on el seu esperit grotesc -però, tanmateix, conservador- permet riure i seguir les exageracions mahlerianes i currentzianes amb gran interès, emulant les danses d’un imperi que s’encaminava a la Primera Guerra Mundial i a la seva desaparició.

El tercer moviment va ser potser el millor de la nit, desencadenant un torrent d’energia formidable: pandemoni és la manera amb què es podria descriure una de les pàgines més interessants que va escriure Mahler, prefigurant per exemple la melodia de La bella i la bèstia, però també manipulant-la per portar-nos a espais misteriosos i terrorífics que prefiguren l’expressionisme alemany. El director sap donar caràcter a cada un dels elements que es van transformant, deformant i enriquint amb cada subseqüent iteració en un viatge delirant que, com el tercer moviment de la Patètica de Txaikovski, sembla que no s’hagi d’acabar mai.

L’últim moviment va tornar a recuperar un espai repetitiu, pesat i excessivament inflat i desproporcionat que Currentzis no sap fer gaire interessant. Chailly, per exemple, va fer un final bonic, més líric i subtil, mentre que el director greco-rus va optar per exagerar volums, tant en fortes com en pianos, allargant el que ja és llarg de per si i sense trobar els elements que li permeten dinamitzar la seva concepció sonora.