‘La isla del aire’, un viatge al nostre interior

Jordi Pujals

L’obra d’Alejandro Palomas La isla del aire, dirigida per Mario Gas, reuneix a l’escenari del teatre Romea una família de cinc dones, liderades per la seva matriarca, la Mencía, interpretada de manera magistral per Núria Espert. El fil conductor és la desaparició d’Helena, la neta gran de Mencía, que esdevé el punt d’inflexió per desenterrar secrets i enfrontar-se a veritats incòmodes.

A través d’una trama complexa i emotiva, la peça aborda temes profunds com la família, el dolor, la pèrdua i la necessitat de curació emocional. La intensitat dramàtica que aporta Espert, en la seva maduresa escènica, és una garantia per a l’espectador, que intueix que assistirà a una actuació de primer nivell. Tot i que la tragèdia és constant durant l’obra, no impedeix que hi hagi moments d’humor, especialment relacionats amb Mencía. Els seus comentaris irònics fan que el personatge sigui molt entranyable i ens connecti amb moltes de les nostres àvies, que, arribades a certa edat, no els preocupa dir el que pensen.

Miranda Gas, que interpreta el paper de Bea, una de les dues netes, sap acompanyar Espert en tot moment sobre l’escenari, mostrant una gran complicitat i equilibri entre les dues actrius. El text ho demana i ella ho aconsegueix. El repartiment en general fa una feina excepcional, però m’ha semblat que les actrius Vicky Peña (Lía) i Teresa Vallicrosa (Flavia) interpreten el drama de manera una mica forçada. Personalment, no m’han acabat de convèncer del tot. Candela Serrat (Inés), malgrat tenir poc diàleg, transmet una gran intensitat emocional, sobretot al final de l’obra, que ens atrapa i ens fa sentir l’angoixa i la tristesa del seu personatge.

La direcció de Mario Gas aconsegueix que l’espectador se senti immers en la història, afrontant la trama i els seus secrets ocults. Aquest viatge a l’illa que realitza la família de la Mencía simbolitza una mena de paral·lelisme amb la vida real, en què les ferides emocionals són un tema recurrent. A mesura que la família es va acostant a l’illa, van esbrinant secrets i fets que han estat ocults durant anys, i això els obliga a confrontar la veritat i encarar les seves pròpies pors i incerteses. El rancor i l’ira que les protagonistes projecten cap a l’exterior, en realitat, respon a una lluita interna contra elles mateixes.

Aquest camí cap a l’illa esdevé, doncs, una metàfora de la vida, en què sovint portem amb nosaltres les cicatrius del passat que ens impedeixen avançar. Enfrontar aquestes ferides i secrets ocults és un procés dolorós, però necessari. Així, el viatge simbolitza aquesta necessitat d’obrir-nos interiorment, de mirar-nos als ulls, descobrir la veritat i sanar les ferides emocionals, un procés que pot ser llarg, però que, a diferència de callar-nos, ens ajuda a créixer com a persones i a avançar cap a un futur més lliure.