Màgia contra l’absència

Manel Haro / @manelhc

El protagonista de la novel·la d’Alejandro Palomas Un fill (La Galera), guanyadora del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil 2016, és Guillem, un nen d’uns vuit o nou anys el comportament del qual ha cridat l’atenció de la seva mestra. Ella veu en ell un parell de coses que no li encaixen: en primer lloc, se’l veu massa feliç tenint en compte que la seva mare ja no hi és amb ell; la segona, que en una conversa de classe ha confessat que vol ser Mary Poppins (és a dir, no vol ser com ella, sinó que vol ser ella). Aquestes podrien ser dues qüestions de poca importància, típiques de la innocència de la infància, però la mestra prefereix que el seu alumne visiti l’orientadora del centre.

Abans, però, la docent parla amb el pare del nen, i veu que té una actitud massa hostil, no només contra el fet que el nen visita l’orientadora, sinó, en general, contra qualsevol observació sobre el seu fill. Així i tot, Guillem comença a parlar amb l’orientadora, qui ràpidament veu que, efectivament, hi ha alguna cosa que no funciona en el petit. Entre tots dos acorden formes en què ell expressarà tot el que sent (i, sobretot, tot el que sap) al voltant de l’absència de la seva mare, de l’actitud del seu pare i de la seva relació amb la seva amiga Nàzia. Ho fan a través de redaccions i de dibuixos que aixequen certes sospites en l’orientadora.

En certa manera, Un fill és una novel·la de misteri, perquè la figura del pare és plena d’incògnites. L’autor juga amb el llenguatge de Guillem, amb la seva aparent ingenuïtat, però també amb la seva intel·ligència. En sap més del que sembla? L’orientadora anirà lligant fils per esbrinar la veritat de tot plegat, una veritat que el lector intueix fàcilment des del principi. Aquesta història, a més, planteja diversos temes per reflexionar al voltant d’alguns personatges: Nàzia, la companya de Guillem d’origen pakistanès, ja està promesa a un home adult al seu país; el pare del Guillem sembla tenir molts problemes amb els gustos (massa efeminats, segons ell) del seu fill. Són fils que els joves lectors poden estirar.

El suspens de la novel·la i els capítols curts fan que es llegeixi molt fàcilment. Hi ha un aspecte de la narrativa d’Alejandro Palomas, però, que no em convenç del tot: és la sensació que l’autor ens aboca sempre a un desenllaç entre dramàtic i catàrtic buscant en tot moment la llàgrima del lector. Penso que les seves històries no ho necessiten perquè, pel meu gust, acaben perdent força i versemblança. I ja són prou emotives sense haver de recrear-s’hi. És massa evident quina és la seva intenció i és massa evident també la gran quantitat de recursos que hi posa per aconseguir-ho. Així i tot, Un fill és una lectura agradable que, per cert, té una continuació en la novel·la Un secret.