Vaig seguir amb força interès la primera temporada de la sèrie Rapa de Movistar i ara he vist la segona temporada. Sembla que hi haurà una tercera temporada, i algun subtil detall ho va fer preveure, amb la gran Lucia Veiga en una imatge inquietant i una mica emboirada. Aquesta segona temporada es desenvolupa al llarg de sis capítols de poc menys d’una horeta cadascun, dirigits per Rafa Montesinos i Marta Pahissa. Aquí no sabem qui és el culpable, des del principi, com a la primera part, i en lloc d’un cas en tenim un parell, que de vegades es creuen i juguen amb una intriga força ben travada. Les sèries i llibres del gènere són una mena de joc i també juguen amb nosaltres, i això, per tal que funcioni, s’ha de fer molt bé.
La sèrie compta amb un repartiment de categoria, encapçalat per Mònica López i Javier Cámara. Soc admiradora incondicional de López, tot ho fa bé, amb una naturalitat absoluta, és una de les grans actrius del present, que he seguit des que era joveneta i va fer un musical mitjanet al Condal, ambientat en el metro, recordo. Cámara és un molt bon actor, no sempre em fa el pes, sobretot perquè en ocasions crec que no encaixa del tot en determinats papers, però tot això és relatiu i subjectiu. Aquí està molt i molt bé, pel meu gust, es fica en la pell d’un home amb una malaltia degenerativa i amb un sentit de l’humor àcid i irònic i una gran afició a ficar-se per tot arreu. I tots dos acomboiats per un planter de secundaris poc coneguts, la majoria, però, excel·lents.
La sèrie aplega molts temes actuals i, malgrat això, el que podia ser un garbuix excessiu funciona molt bé. L’ambientació, a un Ferrol absolutament cinematogràfic i amb un dels dos crims amb implicacions en el món militar, està molt ben aconseguida. Un altre dels crims ve del passat, de vint anys abans, aquests crims adormits acostumen a tenir ganxo. La singular relació entre els dos protagonistes, una amistat construïda sobre diferències i empatia, sense haver de recórrer a tòpics de caire amorós, entendreix en molts moments.
Com en la temporada anterior, en la qual, tot i esbrinar-se el misteri, la impunitat atzarosa protegia la culpable, aquí, en un dels casos ens enfrontem amb un esdeveniment criminal en el qual la víctima era una mala peça, destapar els fets portarà patiment a moltes persones. La justícia convencional és complicada, vaja. A tot plegat s’hi suma una banda sonora adient per a la intriga però sense efectes passats de rosca. M’ha agradat molt.
