Retorn del mestre William Christie al Liceu amb una obra mestra de la música barroca i no prou representada al Liceu, Dido i Aeneas de Henry Purcell, absent des del 1956. Desgraciadament, aquesta coproducció múltiple no aixeca el vol en cap instància, per múltiples raons. La primera, i més important, orquestra, intèrprets i ballarins es troben a molta distància de la boca d’escenari. A segona fila de platea amb prou feines es podien percebre les línies musicals del conjunt reduït de Les Arts Florissants, situats damunt l’escenari, com les interpretacions de les cantants.
A més de distorsionar el so, aquesta elecció refredava l’aspecte humà que els tres pilars-personatges (Dido, Aeneas i Belinda) podrien haver tingut: la distància diluïa les veus i les impedia cohesionar amb el conjunt musical. Doble pèrdua. I, per a més inri, els personatges els havien plantat en uns vestuaris-columna elevats i que, com a un pedestal, els deixava plantats durant tota l’obra. La textura dels vestuaris, a mig camí entre la pedra i el metall, tenia el seu interès, però aïllats i capturats dins una escultura, els cantants només es movien quan els ballarins els desplaçaven per l’escenari, com si fossin nines (o barbies) que depenen de les persones reals per representar les seves històries, drames i tragèdies.
Aquesta idea podria ser interessant (la mateixa Caballé va cantar Salomé, de peu, entre teles) però dins del conjunt de l’espectacle era alienant i totalment insatisfactori. A més, la resta de personatges anaven vestits o bé de carrer (el cor) o bé d’esportista (uns banyadors negres tan per les i els ballarins), afegint-hi una gota més d’alienació. La coreografia de Blanca Li lliscava entre la representació directa (els ballarints tocant una flauta mentre a l’orquestra se’n sentia una) i l’abstracció (un conjunt de persones remant, en una simulació de regata cap a Troia que era bastant difícil de copsar.
Entre el circ i la irrellevància, l’aspecte de dansa d’aquesta performance no donava gaire de sí i era especialment innecessari duplicant els moviments dels cantants: si el que interessava era representar els sentiments i la tragèdia gravada en pedra que es transmet a uns hostes vius (les i els ballarins), aquests acabaven distorsionant i traient protagonisme als intèrprets-estàtua, però sense que d’aquesta relació en sortís res més que soroll.
Musicalment hi vam trobar aspectes bons (la bellesa dels timbres del cor, i també dels instruments de l’orquestra, talent indiscutible de William Christie) però la Dido de Kate Lindsey era molt simple: de veu lleugerament entubada i sense so uniforme, va destacar en uns aguts mantinguts en pianissimo, però que difícilment van arribar al final de la sala gran del teatre. Un dels moments més esperats, el Lament de Dido When I am laid in Earth, no va cuallar (la pronunciació de les vocals eren força distorsionats per bona part dels cantants, fent difícil la comprensió del text, i Lindsey no va ser una excepció). Més pendent d’efectismes barroquistes que de la coherència dramàtica, no va deixar petjada. Una veu més maca va ser la de Ana Vieira Leite, qui repetia després de la Partenope de la temporada passada, però que encara sona especialment juvenil. Poc a dir d’un entregat Renato Dolcini però sense gaires encants.
Així doncs, es fa difícil de creure que una obra com aquesta hagi quedat tant mal aplicada al Liceu. Més còmode hagués resultat viure aquesta performance (ni era ben bé dansa, ni òpera) en un espai pla, com una plaça, una nau o un poliesportiu, que no un espai amb tanta tradició com el teatre de la Rambla: a l’alçada dels músics i cantants hagués funcionat millor el format reduït que presentava Christie, les interessants teles de l’escenografia haurien resultat més aclaparadores i la música hagués arribat a tot arreu. Tal i com està, però, aquesta Dido i Aeneas amb sordina no acaba de sonar del tot bé.
