La consciència de la solitud

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

«Buck», traduït de l’anglès, significa, entre altres coses, dòlar o mascle d’un animal. Tots dos termes es poden aplicar a la personalitat de Joe Buck, protagonista de Cowboy de medianoche (Bunker Books, amb traducció al castellà de Ce Santiago). Es tracta d’un jove ingenu i idealista que cerca diners de qualsevol forma, sobretot si és a partir de trobades sexuals amb homes o dones. Buck es cria a Albuquerque amb la seva àvia després de ser abandonat per la seva mare, però durant el seu servei militar aquesta mor i a la tornada decideix marxar a Nova York, ciutat de promeses i glamur, a la recerca d’un futur millor. Tot i això, s’adona que és més difícil del que creia i no tot és el que diuen, així que queda decebut, fins que coneix Ratso, un estafador de carrer i tolit, i formen una amistat pintoresca.

Aquesta novel·la de James Leo Herlihy (1927-1993), dividida en tres parts i amb pròleg de Kiko Amat en aquesta edició, va ser portada al cinema el 1969 i es va convertir en l’única classificada com a X pel seu contingut que ha estat guardonada als Oscars, amb tres ni més ni menys. És una obra de realisme cru que mostra, a través d’una narració omniscient, els Estats Units del somni americà i la decepció desesperançada dels personatges. El protagonista està descontent, cosa que s’adverteix a la primera línia de la novel·la: «Amb les seves botes noves, Joe Buck feia metre vuitanta-cinc i la vida era diferent.» Durant el seu camí per Nova York, experimenta «la consciència de la soledat.» Després de molt de temps sol i amb mancances emocionals, troba Ratso, cosa que li genera una responsabilitat cap a ell, perquè veu que algú, per fi, posa els ulls en aquest cowboy que busca atenció.

El protagonista recorda les persones que van marcar la seva infància, que van passar i van deixar empremta però, al final, van desaparèixer, com la seva mare, un amant de la seva àvia i Jesucrist. El silenci va començar a ser un perill per a ell, i per això preferia el soroll de la distracció. Sobre la soledat que sent, té un somni en què hi ha tota mena de persones que poden trobar-se al món, però no veu ningú com ell, i dedueix que no té forat al món. Més tard, en una festa, veurà gent avergonyida per la seva soledat. A Nova York, s’adona que, per més que fugi i viatgi, el món sempre serà igual i el seu lloc no sembla existir. De fet, un personatge li diu que a la Bíblia, quan es parla dels «benaventurats», s’esmenten molts tipus de persones, excepte aquelles que es troben soles com ell.

«No era ningú, era una persona sense temps ni lloc ni valor per a ningú en absolut», es diu de Joe Buck en un moment de la novel·la. Tot i que té tocs d’humor, si el lector rasca a la figura del protagonista, descobreix una profunda malenconia provocada per la seva soledat. És una història allunyada de sentimentalismes, però que, tot i així, exposa de manera inevitable la fragilitat de l’ésser humà i el sentit de la vida. En definitiva, una novel·la de lectura àgil que m’ha agradat perquè mostra la nuesa dels homes, encara que s’amaguin en disfresses de cowboy.