‘Nuovo Olimpo’, retrat d’un amor que no mor mai

Manel Haro / @manelhc

El director turc, resident a Itàlia, Ferzan Özpetek (Istanbul, 1959) continua retratant les complexitats de les relacions de parella. Al llarg de la seva carrera cinematogràfica hem vist amors desitjats però mai satisfets, amors que es van acabar massa ràpid fruit de males decisions, amors que només oculten altres amors, amors que s’acaben de forma sobtada i dolorosa. El tipus d’amor que ens mostra en la seva pel·lícula Nuovo Olimpo, disponible a Netflix, és el de dos homes homosexual que haurien d’estar junts, però no ho estan. Ja sabem que per molt que dues persones siguin compatibles, que semblin fetes l’una per a l’altra, s’esdevenen situacions -sovint poc importants- que les separa.

Els dos homes d’aquesta història, que ens porta a la Roma dels anys setanta, són Enea (Damiano Gavino) i Piero (Andrea Di Luigi), els quals es coneixen per casualitat en una sala de cinema. Un és obertament homosexual, l’altre està en fase de descoberta. Tots dos s’entenen, s’agraden des del principi. No és només una relació sexual, s’han enamorat. Fan bona parella, passegen en moto per Roma (perquè si una pel·lícula és d’amor i succeeix a París o a Roma, hi ha d’haver alguna passejada en moto), comparteixen moments d’oci i d’encesa intimitat. La seva relació, que no pateix cap esquerda, es trenca de forma inesperada, per un fet casual.

Als anys setanta mantenir-se en contacte no era tan fàcil com ara. Sense mòbils, correus electrònics ni xarxes socials, els dos homes cauen en una separació que dura trenta anys. En aquestes tres dècades, no s’han oblidat l’un de l’altre, s’han recordat i s’han buscat, sense èxit. Cadascú ha fet la seva vida, però aquell amor de joventut és insubstituïble. ¿Pot una persona passar-se bona part de la seva vida trobant a faltar una antiga relació que semblava perfecta? Sí, és clar, és un sentiment freqüent que provoquen els amors desbordants, com també és habitual el fet de tenir vides que no omplen del tot, però que continuen per comoditat.

L’atzar tornarà a ser capritxós amb aquests dos personatges, es retrobaran molts anys després, però les coses no són tan senzilles. ¿Estaran disposats a sacrificar el que tenen en el present per recuperar aquell amor del passat? ¿Quin sacrifici és més gran: renunciar a la vida actual o a la vida que havien somiat tenir? Nuovo Olimpo és una història senzilla, però Özpetek sap on posar la mirada, perquè sap quins són els sentiments que més o menys hem sentit tots alguna vegada. Així, allò que fa efectiva aquesta pel·lícula és que ens podem sentir retratats en els sentiments dels protagonistes (no és una història LGTBI, és una història d’amor universal): l’enamorament, la passió, la pèrdua, la frustració, la renúncia, el dolor, el record…

Penso que Nuovo Olimpo està entre les millors pel·lícules d’Özpetek. El resultat és molt colpidor. Quan el director turc parla d’amor, especialment quan parla de les ferides que provoca l’amor, tant en la seva obra cinematogràfica com en la literària, sempre sap on posar l’accent. Independentment de la qualitat de les seves pel·lícules, la reflexió que hi trobem -sobre el dolor, l’amor i el desig– sempre funciona. Ara bé, un ha d’estar preparat perquè aquestes reflexions ens toquin la fibra i ens deixin una mica trasbalsats.