Un Messies de mínims al Liceu

Albert Mena / @jakoblenz

Desgraciadament, aquest Messies del Liceu presenta escasses raons per ser interessant: des de veus inaudibles i orquestra maximalista, a una posada en escena que ha nascut vella i que utilitza recursos que trenquen la màgia que pretén aconseguir. En l’aspecte de les veus, Richard Croft és el millor intèrpret del grup, amb una llarga carrera a l’esquena oferint musicalitat i eficàcia comunicativa amb recursos vocals que han distat sempre molt de ser excepcionals. El tenor nord-americà, de seixanta-cinc anys, té el seu instint teatral intacte, però la veu queda especialment petita per al Liceu, malgrat els puntuals rajos de squillo que llença.

Krešimir Stražanac té la veu curta per dalt i per baix, no resulta convincent en les coloratures i desapareix quan l’orquestra hi posa volum (la major part del temps). Kate Lindsey no se l’ha sentida pràcticament la primera part, i en la segona ha pogut demostrar presència escènica. Julia Lezhneva té la millor veu del conjunt, però un instint teatral inexistent la limita.

L’orquestra i el cor del Liceu no estan fets per tocar barroc sota directors que no intueixen, estudien o esperen gaudir del repertori. El Messies és més que pauses abruptes, tempos accelerats, mezzo forte i forte cremant timpans i el cor mirant la pantalla lateral amb mirades d’estrés. Les veus del cor tampoc llueixen (que lluny queden de l’equilibri, potència i uniformitat als que pot arribar l’Orfeó Català!). I sota una direcció musical que no els hi posa fàcil, és igual si canten amb l’orquestra o escampats per l’escenari (la bellesa passa de llarg.

I, finalment, una al·lucinació de Robert Wilson. Estrenada el 2020, la seva producció sembla més vella del que és. No són ja només els recursos que acaben irritant la retina (els llums de la boca d’escenari intermitents), sinó també el que no s’entén (els membres del cor amb guants o sense) i la falta de discurs clar (apocalipsi climàtic? Només treballant la humanitat sencera sabrem trobar el camí per renéixer?). A vegades, pot arribar a semblar un despropòsit.

Les caracteritzacions dels personatges no tenen ni cap ni peus: des de Von Aschenbach retornat del més enllà, a Ping astorat a la seva casa de l’Honan, una barreja perfecta entre l’Olimpia de Hoffmann i Brünnhilde, o la Reina de la Nit en un univers paral·lel, sembla que Wilson ha bolcat tot un món conceptual i referencial en un moodboard i ha esperat que les coses funcionin de manera autònoma.

Hi ha elements que són marca de la casa que encara funcionen, i molt bé (el talent visual de l’artista és més potent que el seu estil), però dues hores de visions del més enllà no funcionen si la música no ho fa. Una proposta com la seva pot fer-se tolerable si l’acompanya una interpretació musical digna de Händel i, desgraciadament, no l’hem tinguda.