Imaginar per sobreviure en una terra sense déus

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

El títol, la il·lustració de la coberta i les dues cites inicials fan la impressió que Deus Ex (Impedimenta, amb traducció al castellà de Jon Bilbao) és un llibre de l’antiguitat clàssica. De fet, la història que explica comença l’any 412 aC, durant la guerra del Peloponès, i els protagonistes són Gelón, un ciutadà grec a l’atur, i el seu millor amic, Lampo, qui és, a més, el narrador. En aquesta primera novel·la de l’autor irlandès Ferdia Lennon, tots dos personatges s’encarreguen d’oferir menjar i beguda als atenesos derrotats a la batalla a canvi que actuïn en obres de teatre. Així, volen rescatar de l’oblit tragèdies gregues i crear un espectacle enmnig de la desgràcia.

Milers d’atenesos malviuen en una pedrera després d’haver perdut la guerra. És per això que Gelón i Lampo baixen fins a ells quan ideen construir la major obra de teatre de tots els temps, però les picabaralles, la ira i les tensions amenacen de destruir-ho tot. A més, cadascú carrega amb els seus fantasmes. Gelón, per exemple, és un personatge que de vegades està trist pel fet d’haver patit la mort d’un fill i la marxa de la seva dona. De fet, necessita els mites per creure en la realitat i pensa que tot passa per un motiu, «fins i tot si els déus no saben què estan fent», perquè hi ha alguna cosa del més enllà que sí que ho sap.

La guerra és la mare de totes les coses, va dir Heràclit, i aquesta novel·la es construeix a partir d’ella, de l’avarícia, del poder, de la hipocresia i de les seves conseqüències, però també a partir de les històries de diferents personatges que narren les seves vides com els antics aedes. Un d’ells defineix els dos protagonistes com «un parell de terrissers a l’atur que amb prou feines poden ajuntar unes quantes monedes entre tots dos» i als actors els veu com els «pobres desgraciats de les pedreres» que ja estan condemnats. El narrador fa servir la seva imaginació per il·lusionar-se amb mons nous que ell sap que mai no podrà conèixer, i quan pensa en ells sent una punxada de dolor, així que cal preguntar-se qui són els condemnats en aquesta història.

Vaig entrar a Deus Ex creient que era una història essencialment còmica, però em vaig equivocar: encara que té tocs d’humor, no és gens hilarant, ja que hi ha també tragèdia. La novel·la m’ha agradat més del que m’esperava, tot i que a vegades la trama sembla girar en cercles sense arribar enlloc. En aquestes pàgines hi ha un debat entre creença, fe, ciència i raó i penso que és un homenatge a la imaginació com a forma per sobreviure. Eurípides, citat en aquest llibre, opinava que el món «era una ferida oberta que només un relat podia guarir», i aquí es demostra que, amb el pas dels segles, els éssers humans se segueixen agafant a les històries per no caure.