Un xoc de mirades culturals

A 'La colònia', d'Audrey Magee, dos homes entren en conflicte per la relació que tenen amb l'illa on s'han conegut
La colònia

Ximo Palau / @ximopalau


Al final, quin sentit té tot plegat? Aquesta ha estat la pregunta que m’he fet després de llegir la segona novel·la de l’escriptora irlandesa Audrey Magee. Publicada en català per Edicions Periscopi amb trarucció de Josefina Caball i en castellà per Sexto Piso amb traducció d’Inga Pellisa, La colònia ens transporta a una illa remota de la costa oest d’Irlanda a l’estiu de 1979, un lloc especial on encara es manté viva la llengua irlandesa. L’obra s’inicia quan dos forasters arriben amb objectius molt diferents, però semblants: emprar l’Illa com el seu objecte d’estudi.

Per una banda, tenim a Lloyd, un artista anglés de mitjana edat, que decideix passar tres mesos a l’illa amb l’esperança de revifar la seua carrera pintant els paisatges i els pocs habitants que queden. La seua visió és crear obres que el facen destacar, com Gauguin va fer a Tahití. Després d’un viatge difícil en una embarcació tradicional, Lloyd descobreix que no és l’únic visitant. D’altra banda, Jean-Pierre (JP), un lingüista francés, és a l’illa per cinqué estiu consecutiu per completar el seu estudi intergeneracional sobre l’ús de l’irlandés entre els habitants.

La relació entre Lloyd i JP es converteix ràpidament en una competició cultural, amb tots dos homes criticant les perspectives de l’altre sobre els habitants de l’illa. JP és un defensor apassionat de les llengües en perill d’extinció i veu la presència de Lloyd com una amenaça per a la puresa lingüística de l’illa. Mentrestant, Lloyd descobreix el talent artístic de James, un adolescent de l’illa que no vol seguir els passos de pescador dels seus avantpassats. Tots dos creuren que estan fent el millor pels habitants de l’illa, fet que es veu reflectit en debats sobre les llengües i la cruesa de la vida molt potents.

 

Audrey Magee

Audrey Magee.

 

A mesura que James desenvolupa el seu art sota la influència de Lloyd, sorgeixen tensions sobre l’apropiació cultural, ja que el noi comença a ressentir-se per la manera en què Lloyd sembla haver-li robat la seua creativitat. La mare vídua de James, Mairéad, es troba atrapada entre els homes de l’illa: JP, amb qui manté una relació; Lloyd, per a qui posa nua; i Francis, el germà del seu difunt marit, que desaprova aquestes relacions.

Magee segueix aquests dos personatges, cadascun amb els seus propis interessos a l’illa, creant una història que reflecteix el llegat colonial. Al llarg de la novel·la, notícies sobre la violència a Irlanda del Nord l’estiu de 1979 es barregen amb la trama, destacant els conflictes entre els paramilitars de l’IRA i els paramilitars protestants. Els interludis documentals ancoren la història en les brutals realitats polítiques d’Irlanda durant un estiu fatídic.

La prosa de Magee és concisa i austera, sovint reduïda a paràgrafs d’una sola paraula i línies curtes que recorden la poesia. Aquesta forma permet a l’autora endinsar-se en les vides interiors dels seus personatges, que sovint tenen molt a dir-se a si mateixos sobre les lluites de poder que viuen, tot i que tendeixen a mantenir-se en silenci i en companyia.

La colònia explora aquestes tensions culturals, lingüístiques i artístiques en una xicoteta comunitat aïllada, tractada amb la brillantor i el lirisme que caracteritzen l’estil d’Audrey Magee. I novel·lar sobre el cas de la llengua irlandesa ens dona sempre paral·lelismes amb la nostra llengua. JP intenta defensar-la fins a les últimes conseqüències, mentre que Lloyd prefereix que els habitants agafen la llengua que els donarà una millor vida, amb un clar bilingüisme fet diglòssia. La pregunta és, si més no: al final, quin sentit té tot plegat?

Categories
LLIBRES
Un comentari
  • José
    10 juliol 2024 at
    Deixa una resposta

    Me’l compraré. Gràcies per la recomanació.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES