Jordi F. Vives és un badaloní de soca-rel nascut a Barcelona el 1991. Va iniciar els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, però la seva gran afició sempre ha estat el teatre. A finals de 2017 tot un seguit d’entrades i sortides de l’hospital a causa d’unes taquicàrdies derivades de les operacions de cor -amb pocs dies de vida ja se li havia diagnosticat una cardiopatia-, li capgiren la vida. Això l’obligarà a canviar de feina, alhora que aprofita les estades hospitalàries per escriure. El resultat és la seva primera novel·la: Els dies de Sheeran, Mayer i McLean (Pont del Petroli Edicions, 2024), on el protagonista pateix una cardiopatia i aprèn, a mesura que passen els anys, a conviure amb ella i conèixer els seus propis límits.
Entenc que el títol d’aquesta primera novel·la fa referència a Ed Sheeran, John Mayer i Don McLean. Per què aquests cantants?
Correcte. Sovint l’explicació més senzilla és la correcta i, tot i que el títol no ho és massa, de senzill, vaig voler incloure’ls perquè són els tres cantautors que, mitjançant les lletres de les seves cançons, em van convidar a escriure.
Es tracta d’un reconeixement, doncs.
Sí, però en aquest reconeixement hi ha una barreja d’admiració i enveja! M’encanta (i envejo) la manera que tenen els tres artistes de condensar històries potents en una cançó. És per això, també, que cada capítol l’he volgut acompanyar d’un dels seus versos, perquè els lectors, com vaig fer-ho jo mentre escrivia, puguin viure el llibre acompanyats de part de les seves cançons.
El protagonista de la novel·la, Gerard Fernàndez, és el teu alter ego?
Sí. El personatge d’en Gerard i tot el que viu va néixer de la impossibilitat de poder escapar de les parets que em tenien pres quan estava ingressat en dates senyalades a l’hospital. Amb l’embrió d’Els dies de Sheeran, Mayer i McLean vaig començar a viure una vida que començava a acceptar que només passaria si l’escrivia en aquelles pàgines.
Interessant això.
A partir d’aquell moment vaig pensar que no calia limitar-me i podia donar ales a la meva imaginació i fer que en Gerard passés per totes les situacions que em venien al cap: bones i dolentes. Que això donaria al personatge una evolució, que cada acte tindria la seva conseqüència i podria anar modelant la seva personalitat a partir del que en Gerard anava patint i gaudint.
Amb tot el que estàs comentant veig que hi ha clars paral·lelismes entre el Gerard personatge i tu mateix: tots dos teniu diagnosticada una cardiopatia. Ens podries fer cinc cèntims d’aquesta malaltia?
A les poques hores de néixer els metges van veure que hi havia alguna cosa que no funcionava. Em van diagnosticar una cardiopatia que m’agrada explicar sense grans tecnicismes. Explicar-la com ho feien els metges a mi quan era petit: vaig néixer amb el cor al revés.
El cor al revés?
Després vaig poder anar ampliant informació i el resum seria que les funcions de la vàlvula aorta i de la pulmonar estaven invertides.
Vaja.
Als dos mesos van fer-me una cirurgia reparadora perquè pogués tirar uns quants anys i, quan en vaig fer dotze, la vàlvula aorta s’havia dilatat moltíssim i van haver de posar-me’n una de mecànica, a més d’altres tècniques que van venir en aquell pack, com un bypass.
I això quan només tenies dotze anys.
Sí. Amb els anys les tècniques de quiròfan han canviat, entre elles els punts de sutura que feien en el teixit cardíac, i això va provocar que al cap d’un temps, quan en tenia poc més de vint, comencés a patir de taquicàrdies ventriculars que van persistir durant molts anys i quan va semblar que solucionaven aquestes, en van sortir unes altres, les arrítmies auriculars.
I tot això on va conduir?
Tot això ha provocat que entre l’any 2013 i el 2023 m’hagin operat moltíssimes vegades. Una d’elles per posar-me un desfibril·lador i les altres (tantes com més de deu), ablacions per tractar les diferents arrítmies que m’anaven sorgint en cada moment. En resum, moltes estades i molt llargues a l’hospital que van canviant la manera de viure i veure la vida i en van forjant una de diferent.
Estem parlant de quan tu tenies entre els vint i els trenta anys.
Correcte. Això, en un individu que es troba entre els vint i trenta anys, té un impacte brutal, ja que és l’època en què vivim moltes primeres coses que ens catapulten a la vida adulta i que jo vaig haver d’entomar d’una manera diferent a la resta. Però vaja, havíem vingut a jugar i vaig fer-ne un petit llibre de tot allò!
Totes aquestes circumstàncies et deuen haver condicionat la vida.
Completament. Per a mi hi ha hagut tres etapes molt significatives en què la malaltia m’ha condicionat.
Quines serien?
D’infant: tot i que potser vivia d’una manera més innocent la malaltia observava que, sobretot pel que fa als esports i el lleure, els meus amics de la classe i els profes i monitors de l’esplai, per exemple, em tractaven amb una cura que, sovint, m’impedia fer activitats tan banals i quotidianes com un partit de futbol a l’hora del pati.
I d’adolescent?
Quan em van operar per segona vegada tenia dotze anys, feia primer d’ESO, en aquell moment semblava que els anys tardessin segles a passar (no com ara que els anys passen volant), i no vaig ser conscient que, sobretot en l’aspecte acadèmic, vaig arrossegar els efectes de l’operació dels dotze anys fins ben entrada, i pràcticament acabada, l’adolescència. El meu referent eren les meves amigues i amics, i tots ells podien fer i viure coses que jo no podia i això em va minar molt l’autoestima.
Entenc.
Fins que va aparèixer aquell primer amor, que em va ajudar a valorar-me i entendre d’una manera que no havia estat capaç fins aquell moment.
Alguna altra època especialment condicionada per la malaltia?
Quan ja estava entre els vint i els trenta i semblava que havia deixat les inseguretats enrere, quan tenia una feina que m’agradava i m’havia començat a valorar per qui havia aconseguit ser i no per la cardiopatia, tot es va aturar.
És quan has dit que van aparèixer les arrítmies.
I amb elles la renúncia a moltes altres experiències i plans… Allò va ser un cop ben dur, però amb el pas del temps i veient que a força de persistència i de conviure amb la malaltia vaig poder construir un nou Jordi, fan que ara estigui aquí amb vosaltres contestant unes preguntes sobre un llibre que, tot i néixer de moments ben amargs, m’ha brindat pessics ben dolços!
Doncs entrem en matèria. El llibre no és una biografia ni un diari personal, sinó que ens presenta una història de ficció, la del Gerard.
Els dies de Sheeran, Mayer i McLean es presenta com el diari (de ficció) d’en Gerard. Cada capítol és un moment de la vida d’aquest noi d’entre vint-i-cinc i trenta anys en una ciutat com Barcelona, i que busca la manera de tornar a estabilitzar la seva vida que es troba enmig d’una tempesta d’anades i vingudes de l’hospital i alt i baixos emocionals.
I hi ha anècdotes ben variades.
A cada una de les parts del llibre hi podem trobar un Gerard diferent que se’ns obre i parla des de fets tan banals com agafar el metro al barri de Gràcia en ple mes d’agost, com el record de la primera vegada que es va acomiadar de la seva família abans d’entrar a quiròfan… En definitiva, acompanyem en Gerard durant una època ben dura de la seva vida on també rememora els moments més bojos, divertits o amables del passat d’aquest jove. És un homenatge a la nostàlgia, la joventut, la malaltia i la música.
I quin paper hi juga la malaltia?
La malaltia té importància per a l’argument del llibre, però no deixa de ser un teló de fons. Una excusa per explicar el comportament del personatge i les seves reaccions a tot el que viu.
L’estructura es basa en capítols força breus, en general, i narrats des d’una tercera persona. ¿Amb aquesta tria de punt de vista narratiu busques, precisament, disposar de més llibertat per explicar allò que vol mostrar als lectors?
Exacte, com molt bé has apuntat anteriorment, la distància entre en Gerard (personatge) i jo mateix sovint és més estreta del que m’hauria agradat. Però precisament per això, per donar la llibertat que el personatge mereix i, dit de passada, per fer més atractiu el llibre i poder exprimir a en Gerard, vaig voler posar aquest punt de vista en tercera persona. Volia aprofitar la meva experiència, però no que fos un llibre sobre mi.
Prendre distància és important.
Hi va haver un altre factor que em va convidar a emprar aquest punt de vista, i és que en tenir punts en comú amb el protagonista i explicar vivències profundes, fortes o impactants, no volia que el lector l’identifiqués directament amb mi. No vull que m’imaginin passant-ho tan malament com, en alguna ocasió, ho passa en Gerard, o fotent alguna de les bogeries que fa. És per això, sobretot per a la gent que em coneix, que volia posar aquesta distància entre el llibre i la meva vida, perquè no m’hagués de justificar davant de cada lector conegut quan parléssim del llibre. Volia poder dir allò de: tot el que està escrit és mentida, menys el que és veritat.
Encara a nivell tècnic, també trobem algun capítol en primera persona.
Així és… Al final no deixa de ser un llibre que vull que llegeixi com més gent millor. I és per això que també havia de tenir una part d’atractiu, tant el llibre com l’autor. Quan vaig tenir escrit el llibre en tercera persona, vaig pensar que una bona manera de trencar aquesta quarta paret seria introduir la primera persona en la veu del narrador perquè de cop en Gerard deixés de ser una figura aliena al lector i pogués passar a ser algú amb qui tot conversant, fent una birra per exemple, els estigués explicant com va conèixer a aquella noia tan especial, va perdre’s pels carrers de la seva ciutat una nit d’estiu o va viure l’última vegada que va haver d’anar a urgències de matinada.
Com vas decidir quins capítols reescriure en primera persona?
Ho vaig fer pensant quins d’ells em faria menys vergonya que el lector pogués identificar-m’hi. O quins em seria més fàcil d’explicar els motius que van portar-me a escriure aquelles pàgines.
Un aspecte a destacar és la cruesa del que se’ns explica, però alhora hi ha una clara voluntat de viure i una ferma lluita per la vida. Com has treballat aquest joc entre la duresa i l’esperit de supervivència?
En general m’agrada molt consumir obres amb contrastos! M’encanten les sèries còmiques que de sobte et colen una situació que t’eriça la pell i et treu alguna llagrimeta. M’agrada escoltar música com la de l’Avicii o l’Eminem, que entre els seus ritmes tecno o rap hi ha lletres sentimentals que sembla que d’entrada no hi haurien de tenir cabuda. M’agrada, evidentment, l’Ed Sheeran que, entre les seves melodies sofisticades i dolces, hi ha missatges sobre l’alcoholisme o el consum de drogues…
Per tant…
En aquest llibre buscava poder plasmar-hi un efecte similar. D’entrada, el llibre no enganya a ningú, de fet la tapa ja és una il·lustració del resultat d’una electro cardíaca, i per tant ja pots comptar quin en serà el context. Però a la vegada volia que quan el lector hi entri hi pugui trobar aquells moments dolços que van des d’experiències transcendentals com l’amor o la mort, fins a d’altres de molt quotidians com la feina, cuinar el sopar o passejar pels carrers que han vist créixer al personatge.
Entenc.
I per això vaig voler treballar el joc que has comentat a la pregunta, perquè per a mi no tenia sentit mostrar la duresa per la duresa, havia d’anar lligat a un esperit positiu i de supervivència. No volia deixar amb un gust amarg a ningú. De tot se’n surt, fins i tot de la mort! Hi ha bellesa allà també. I volia ser capaç d’explicar-la en aquesta història.
Hi ha dos conceptes que apareixen al llarg de la novel·la: la convivència constant amb la mort i la religió. Una beu de l’altra?
A la vida és molt fàcil trobar-li un sentit. N’hi podem trobar de mil maneres diferents. A la mort ja és més difícil. Però quan convius amb la mort, al final s’acaba convertint en part de la vida, així que toca trobar-hi un sentit. Ho pots fer, per exemple, escrivint sobre ella. Però després necessitaràs trobar el mateix sentit quan aquesta mort anunciada hagi passat. Quan deixem d’existir en aquest món i aquí, és on en el meu cap entra la religió.
Parla’ns d’aquest recurs.
És la necessitat d’encomanar-me a alguna cosa incomprensible a qui atribuir un estatus superior que ens sostingui i que pugui fer que tot el que hem viscut, quan deixem de fer-ho, prengui sentit. Pot prendre sentit a través del record d’aquelles persones que es queden o si ens posem més celestials, en un més enllà. En una vida eterna.
Es tracta de fe?
La veritat és que no sé massa què pensar, però sé que el fet de creure ajuda a sobreportar moltes de les situacions en què es troba en Gerard a Els dies de Sheeran, Mayer i McLean. A més, penso que és un recurs literari que fa més suaus moments sòrdids. El fet d’introduir l’existència d’un Déu o d’un fantasma que ens parla des de la serenor i acompanya al personatge, fa que els capítols agafin un to gairebé de conte que gaudeixo molt explicant.
Per tirar endavant, el Gerard s’agafa a dues activitats que l’ajuden a trobar cert equilibri: el teatre i l’escriptura. Això també té paral·lelismes amb tu. És una teràpia?
Sí. El teatre ho va ser durant molt de temps. Soc de Badalona, la ciutat del bàsquet. I per a un nen amb una cardiopatia a qui no deixen fer esport de competició, es van fer molt dures de passar les estones que la resta omplien fent aquest esport. Per altra banda a Badalona hi ha una forta tradició teatral, també, ja que és una pedrera d’actors i actrius molt important i el teatre cap metge me’l prohibia, així que vaig començar a practicar-lo de ben jovenet.
T’agradava?
M’agradava moltíssim. De fet ho passava molt millor en els assajos que els dies de funció. Allà és on fèiem grup, on em sentia part d’un equip que fins llavors mai havia tingut i sempre havia hagut de mirar-me des de la distància d’una grada de qualsevol pavelló de la ciutat.
I vas continuar en el món del teatre?
Del teatre en vaig fer una professió. No com a actor, sinó primer com a acomodador i amb el pas dels anys cap de sala i responsable de teatres. De fet, l’any que vaig començar amb tot el periple d’arrítmies i taquicàrdies, la nit que van començar Els dies de Sheeran, Mayer i McLean, estava vivint una etapa molt dolça perquè havia començat a ser el responsable del Teatre Tívoli, la primera sala on vaig veure una obra quan era petit… Però com he comentat abans, allò se’n va anar en orris i vaig haver de plantejar-me un canvi d’hàbits important que va passar, també, per deixar aquella feina d’horaris intempestius i centrar-me a recuperar salut i benestar.
Quin va ser aquest canvi?
Vaig començar a escriure. Com a part literal d’una teràpia amb la meva psicòloga, que va recomanar-me que, per passar millor les estones d’hospital, intentés abocar tot el que sentia en una llibreta. Vaig fer-ho i vaig veure que entre la bilis, la ràbia i la impotència hi havia un material que podria arribar a ser llegit com ho esteu fent. Va ser un moment gratificant. A més, va coincidir que en aquell moment estava mirant la sèrie Californication, que explica la vida d’un escriptor decadent, addicte, a qui tot li va malament, i va tenir un cert punt d’influència sobre mi. Que ningú em jutgi, la sèrie és més bona del que sembla d’entrada! Sèrie de contrastos també.
No voldria tancar l’entrevista sense fer esment a un seguit d’agraïments que, crec jo, apareixen implícits en la narració: als pares, als amics, a la seva ciutat…
Als avis, tiets, cosins, als meus amors, als metges, als anys noranta, a Sheeran, a Mayer, a McLean… Entre tu i jo ja hem fet esment a tothom a qui va inspirar aquest primer llibre!
