Cop de grandesa al Palau

MANEL HARO

La proposta del concert que ahir va oferir el Palau de la Música tenia els elements característics d’un programa habitual dintre de l’agenda clàssica: una peça contemporània com és Strum de la novaiorquesa Jessie Montgomery (1981), una obra de referència inqüestionable com és Romeu i Julieta de Prokófiev (1891-1953) i una peça que forma part del fons musical del segle XX, però el compositor del qual, Erich Wolfgang Korngold (1897-1957), no és, segurament, tan conegut pel gran públic. Gaudir i descobrir.

Entre les tres obres del programa no hi ha, en aparença, cap fil que les lligui, però la direcció que va fer ahir Marin Alsop (Nova York, 1956) va ser un exercici d’estil tan aclaparador, que les tres obres semblaven moviments d’una mateixa composició. Potser exagero, ho confesso, però la sensació que ahir Prokófiev i Montgomery parlaven el mateix idioma va ser constant. La peça de la novaiorquesa juga amb una experimentació i un eclecticisme propis de qui treballa a la recerca d’una identitat i d’unes noves formes d’expressió.

En canvi, Prokófiev captava la tensió dramàtica, el misteri, el dolor i l’amor de l’obra de Shakespeare. Montgomery busca en les arrels de la tradició nord-americana que queda lluny del context shakespearà. Així i tot, Alsop va saber jugar amb els temps, els ritmes, les dinàmiques i els volums perquè tot l’espectacle (perquè ahir vam viure un autèntic espectacle!) tingués cohesió i equilibri. Fins i tot vaig pensar, en els primers minuts de la suite de Romeu i Julieta, que la directora havia sacrificat part del dramatisme de l’obra per no allunyar-se gaire de la seva comesa.

Però res més lluny de la realitat, la delicadesa del final de la peça oferida (amb un permanent protagonisme de les cordes) va ser absolutament colpidora. És justament en el contrast de dinàmiques que el dramatisme cobrava rellevància. Alsop ens va portar de l’èxtasi a l’intimisme amb molta destresa. I això és, també, el que va passar amb el Concert per a violí en Re major, op. 35, de Korngold, que va comptar amb la solista María Dueñas (Granada, 2002). La força de les percussions i dels vents omplien d’oxigen l’espai que el lirisme del violí reclamava.

Dueñas va excel·lir en tot moment, no només en el teixit més emocional, sinó també en els fragments on el tempo es disparava. Va ser una actuació brillant, afinadíssima, ben abraçada per una Philharmonia Orchestra -magnífica- que no va robar-li el protagonisme en cap moment. La complicitat entre Dueñas i Alsop va ser total. El públic del Palau es va rendir a aquestes dues dones i va acabar acompanyant picant de mans la darrera propina que la directora va oferir, la clàssica i festiva Dansa hongaresa núm, 5 de Brahms.