Llengües i vides en perill d’extinció

VÍCTOR BARGIELA

Recorda Auður Ava Ólafsdóttir a Edèn (Club Editor, amb traducció al català de Macià Riutort) que l’islandès és «la llengua nacional menys parlada al món.» Islàndia té una població de 364.000 habitants, no gaires més que la ciutat d’Alacant, en una superfície que triplica la de Catalunya. Dels habitants d’Islàndia, la gran majoria saben parlar islandès. Això situa l’islandès molt per sota del català, el basc o el gallec en nombre de parlants i, fins i tot, per sota de les prediccions més optimistes sobre el nombre de parlants d’asturià.

Edèn tracta aquestes qüestions tot resseguint la història de l’Alba, una lingüista islandesa especialitzada en llengües minoritzades que compagina les classes a la universitat amb tasques puntuals de correcció de textos. Tornant d’un congrés sobre llengües minoritzades a l’Amazònia, l’Alba pren consciència de la seva petjada ecològica i decideix comprar una finca lluny de Reykjavík on plantar arbres que compensin els seus trajectes en avió.

La novel·la mostra la idiosincràsia de l’entorn familiar dels islandesos, una comunitat petita on tothom es coneix i on les notícies viatgen amb rapidesa d’una banda a l’altra del país. Els habitants semblen ser conscients de la importància que té la llengua islandesa i de la seva fragilitat. L’autora reforça aquestes idees amb una consciència metalingüística que fa que les paraules (en islandès) emergeixen del text i el protagonitzin.

La sociolingüística no és l’únic tema que tracta aquest llibre. En el transcurs de la novel·la s’hi troba el canvi com a tema subjacent que s’enfila per diferents branques: el progrés social, la pèrdua de diversitat lingüística (i animal, i vegetal), la crisi climàtica, les dinàmiques econòmiques… De forma subtil, l’autora mostra com els diferents personatges enfronten els canvis, sigui amb il·lusió o amb nostàlgia.

Amb un estil lleuger, però profund, Edèn es converteix en un text amb petites dosis de no-ficció repartides al llarg de la novel·la que contribueixen a un text altament informatiu, però que en cap cas no escapa de la seva vocació literària ni renuncia a tenir una funció poètica. Com a lingüista que soc, m’ha fet molta il·lusió veure-m’hi reflectit. Diu l’autora que «cada dia neixen soldats i metges, però poetes i lingüistes no.» Què hi farem! Un plaer poder continuar llegint, en català, les obres d’Auður Ava Ólafsdóttir.