Las miradas de Medusa (Salamandra, amb traducció al castellà d’Aurora Echevarría) és una perspectiva diferent i fresca sobre aquest mite grec i sobre qui van ser o qui van poder ser realment les gòrgones. Natalie Haynes (Regne Unit, 1974) construeix un mosaic de mites grecs que conflueixen al de Perseu i Medusa. Així, en aquestes pàgines es mouen personatges com Zeus, Atena, Posidó, Hefest, les Hespèrides o les Nereides. Haynes es proposa narrar una història alternativa. I si Medusa no fos un personatge malvat? I si Perseu, qui la va decapitar, no fos un heroi com se’ns ha fet creure?
Medusa va ser l’única mortal de les tres gorgones, amb serps als cabells i la mirada dels quals podia convertir en pedra qui la mirés. Com que era mortal, era la més vulnerable. Va créixer amb les seves germanes i de les tres ella va ser la més bonica, però un dia Atena la va castigar amb serps als cabells i la mirada que petrificava. Aleshores, Medusa no podia mirar ningú per no fer-los mal i es va condemnar a la solitud. Medusa va créixer sense la seva mare, la manca d’afecte de la qual pateix. Les seves germanes gòrgones, immortals, mai no havien experimentat por ni preocupació, perquè què pot intimidar a un ésser immortal.
Natalie Haynes.
Las miradas de Medusa és una història més sobre mitologia grega on els interessos, els diferents bàndols i les divisions surten a la llum. Es poden veure els aspectes més humans dels déus i del mateix Zeus, a qui en un moment donat afligeix una migranya, encara que aquesta deriva en el naixement d’una nova deessa. També es mostren la vanitat d’aquells que ostenten el poder, siguin déus com Posidó o reis com Acrisi, i la capacitat d’un mortal per a debilitar o per sensibilitzar un déu poderós. Paral·lelament a la vanitat dels poderosos hi ha l’escepticisme i el rebuig de l’ésser humà davant de tot allò que desconeix.
Haynes mostra les dues versions, la que veu Perseu com un heroi i salvador de la seva mare i la que el veu com un jove arrogant i abusador perquè ataca una gòrgona quan està adormida per salvar la seva mare, que no corria més perill que casar-se amb un rei. Segons aquesta versió, Perseu està «disposat a matar una criatura que no li ha fet res només per obtenir un trofeu per a un home que menysprea.» A parer meu, la crítica a Perseu és exagerada, anomenant-lo de vegades pusil·lànime. Tot perquè en el mite original és un heroi i aquí cal capgirar-lo. Sí que crec encertada la crítica que es fa als mortals com a éssers avariciosos i ignorants que anteposen les riqueses a la seguretat de la llar.
L’autora tracta altres temes com la culpa o el poder i el domini de certes persones per determinar la història dels altres. Al principi del llibre, aquesta història es presenta dividida en herois i monstres, i aquí són els monstres els que són agredits pels herois. Herois que, no obstant això, no sempre són bons, valents i lleials, com es diu, sinó que poden ser moltes vegades monstruosos.
