La Sonnambula va caminar segura i sense riscos a l’estrena del Gran Teatre del Liceu. Ara bé, no va obrir els ulls per demostrar recursos per captivar: una direcció musical exagerada, sense capacitat expressiva i preocupada per picar fort, i una direcció escènica que hauria funcionat millor sent una versió de concert van treure punts a una parella protagonista que són més que veus.
Barbara Lluch, la responsable d’aquesta coproducció, presenta les mateixes deficiències que van pertorbar la Turandot de la seva àvia, Núria Espert, que va inaugurar el Teatre després de l’últim incendi: un moviment escènic insuficient, situació de les veus lluny de la boca d’escena (especialment el cor, possiblement el conjunt més maltractat darrerament per les direccions escèniques al teatre), una direcció d’intèrprets farcida de banalitat, literalisme i, a sobre, pomposa, una coreografia que no és digna d’un teatre de la categoria del Liceu i una dramatúrgia de les quals realment és impossible treure’n res.
Si l’objectiu de la producció és parlar de la violència de gènere, queda clar que vestir el llibret original, que no és més que una comèdia pueril, amb el to terrorífic i (aparentment) transcendent de pel·lícules de terror i de la caça de bruixes de Salem, no funciona, sobretot quan la violència de gènere és un tema que ja no es pot tractar de qualsevol manera. I com a exemple, podem parlar de la vilipendiada pel·lícula It Ends with Us de l’any 2024. Així doncs, unes excel·lents il·luminacions, escenografia i vestuari no salven un projecte que està tan buit com el llibret original. Maquillar-lo de terrorífic no fa res més que allunyar-lo de qualsevol aspiració comunicativa d’èxit.
Igual de banal i sorollosa és la direcció musical de Lorenzo Passerini, plena d’efectismes i decibels, pauses dramàtiques i talls obtusos. Es van percebre també nombrosos desajustos amb les veus a l’escenari, així com un acompanyament bucal percussiu del mateix director que va embrutar diverses escenes de la vetllada. Tampoc va aconseguir que els efectes que Bellini va repartir per la partitura s’elevessin en cap instant, realçant encara més la buidor de tot el que es produïa damunt de l’escenari.
Nadine Sierra encara té la veu per cantar-ho tot, com ja va demostrar a La Traviata de fa unes setmanes. En aquesta ocasió tampoc és capaç d’interpretar el rol protagonista, quedant-se en la superfície expressiva i de poca volada del que pot arribar a oferir. Tampoc se’l fa seu: l’ària final «Ah! Non credea mirarti» va sonar literal, gairebé com una lectura (entregada, això sí) de la partitura, sense fer-la volar en cap nota. S’ha de dir, però, que ha de ser difícil concentrar-se quan es canta des d’una plataforma elevada a uns quants metres d’alçada (una altra idea genial, se suposa, de la direcció escènica).
Millor a la cabaletta «Ah! Non giunge», tot i que no va prendre excessiu voltatge dramàtic fins a la repetició i secció final. De la Sierra ja no es pot esperar més que gimnàstica vocal. Només queda veure si, quan la veu no li permeti fer tot, aprendrà a prioritzar i caracteritzar i perdrà pes aquest efectisme tan fred i vacu.
Xabier Anduaga queda un pèl per sota de l’Alfredo de La Traviata ja mencionada. És possible que la falta d’un estil tan clar com el de Verdi jugui a la contra al jove artista, i que l’abstracció belliniana sigui massa exigent a l’hora de demanar fantasia, fraseig i imaginació. En qualsevol cas, els aguts (de diferents colors!) marca de la casa continuen en plena forma.
Es podria demanar també, potser, una veu més alliberada, en nombroses ocasions la projecció d’Anduaga va quedar massa enfonsada en la gola. Complidora la Lisa de Sabrina Gárdez, totalment insuficient el Comte de Fernando Radó (la veu semblava adient per a fer d’Emperador Altoum) i comunicativa la Teresa de Carmen Artaza, així com suficient l’Alessio d’Isaac Galán.
