La visita del Papa

Em sorprèn i m’inquieta l’interès que desvetlla el Papa, en una societat tan i tan secularitzada com la nostra. Ja em va sorprendre l’anterior. Sembla que els Papes en tenen prou amb ben poca cosa per semblar progressistes i avançats. L’anterior queia simpàtic. Aquest s’ha despenjat amb un document sobre la intel·ligència artificial, res de nou en el context actual.

No m’agrada la Sagrada Família. Quan estudiava, un professor ens va comentar el tema de la construcció del temple, recordant que en èpoques pretèrites les catedrals i les esglésies s’anaven fent seguint les modes arquitectòniques. En canvi, en aquest cas tot s’ha fet seguint les suposades idees gaudinianes. Ja tan sols faltava això de voler fer sant l’arquitecte.

Les dones, en general, hauríem d’haver boicotejat la visita. És la institució occidental que més bandeja el paper femení, sense cap mena d’igualtat efectiva entre homes i dones. El futur, diuen. Al menys en aquesta ocasió no hem vist monges traient la pols, recordeu? Tampoc no entenc que hagin d’anar guarnits amb faldilles llargues, la veritat.

Quan el Papa sigui -o pugui ser- la Mama, potser reconsideraré el tema. Em considero catòlica cultural ja que, ens agradi o no, hem viscut i crescut en un context religiós molt determinat. La religió va ser un pes pesant per als nostres costums juvenils, tot era pecat i hi havia una mania persecutòria amb els temes sexuals.

L’èxit turístic de la Sagrada Família també em sorprèn, en el nostre temps endegar un temple tan exagerat i guarnit és una curiositat. Tot em sembla surrealista, si ho entomo des d’un punt de vista més o menys racional. De tota manera soc més aviat partidària de deixar les coses com estan, almenys de moment. Encara que no vulguem, hem de suportar propaganda i informació i opinió sobre aquest senyor que sembla que mana més del que jo pensava.