Notable desastre al Liceu, amb Le Nozze di Figaro plena d’impossibles, començant per una posada en escena tan banal com un fons blanc on es projecten colors. La idea magistralment inoperant, primitiva i infantil és de Marta Pazos, on pretenen que un pastís blanc sobre fons blanc arribi a transmetre context cultural i socioeconòmic fent servir, això sí, l’excusa que s’està fent estètica camp.
Desgraciadament, la proposta s’allunya molt del món conscientment camp d’un videoclip d’Eurythmics i ens aporta a la banalitat més tronada del pop mal processat i que ni entén l’òpera ni pretén explicar-la. I el que és pitjor, impedeix que es pugui executar bé la música, obligant els intèrprets a vigilar que no morin arrossegats pel pastís giratori, a lluitar contra el buit de l’escenari i fer-se sentir mentre van disfressats d’ingredient culinari, i a executar colorature mentre trenquen ous per a fer un pastís (ja veus, la profunditat del concepte és fer un pastís davant d’un pastís gegant).
Més que camp, més que boutade, només faltava que Figaro i Susanna s’obrissin de braços a la part més alta del pastís, com si volessin a la proa del Titanic, per justificar aquest naufragi socioeconòmic. Se salva, potser, el vestuari d’Agustín Petronio, però ni coreografia ni direcció fan res perquè l’experiència sigui poc més que nefasta.
L’alegria que aporta Sara Blanch a cada interpretació seva al Liceu ja hauria de ser llegendària, i la seva Susanna no és l’excepció: de línia melòdica expressiva, colors precisos i dúctils i estil, la soprano catalana continua demostrant que és una de les primeres figures musicals de la seva generació, i en aquest cas executant els recitatius amb una qualitat memorable, deixant en evidència la resta del repartiment. Potser sí que hi ha cert abús d’efectes vocals sexualitzants, és a dir un so aspirat que pot arribar a fer-se irritant, però fabulosa en l’execució de notes agudes, agilitats i sobretot, cant legato.
Un esglaó per sota el Figaro de Luca Pisaroni, qui mai no ha tingut veu per oferir bona línia vocal mozartiana, i qui tampoc no l’ha assolit amb l’edat. Guanya punts, però, per italianità i tradició interpretativa escènica. La Contessa d’Adriana González ha pecat d’un vibratto excessiu que ha ocultat la línia melòdica i ha bloquejat la majoria d’intents d’expressió. Ha brillat, però, a la segona meitat de «Dove sono i bei momenti», on ha pogut dibuixar instants de recolliment amb un seguit de pianissimi de qualitat. També ha portat amb molta elegància les rialles que sorgien del públic cada vegada que apareixia disfressada de Ferrero-Rocher.
Suficient la Marcellina de Mireia Pintó, i també el Bartolo de Roberto Scandiuzzi. Insuficient el Cherubino de Julia Lezhneva, de línia melòdica indescriptiblement afectada i d’afinació quàntica, amb breus moments d’èxit (com alguns instants de «Voi che sapete») i amb d’altres plenament antimusicals («Non so più»), i de recitatiu agònic, fragmentat entre sons fixos, xiuxiuejos i exageracions dramàtiques de nul interès.
També impossible el Conte d’Andre Schuen, de veu que té prou volum però nul·la projecció. La seva escassetat de línia melòdica és impossible de definir, també afectat per una afinació al límit de l’existència i sense cap mena de profunditat musical o escènica. Per acabar-ho d’adobar, sempre canta enfadat, no és seductor, no és idealista, no és primitiu. No transmet cap dels atributs negatius del personatge, i si cantés bé, encara es podria salvar, però les seves àries no les ha pogut executar bé.
La direcció de Giovanni Antonini és solvent, però hi ha massa elements mòbils perquè el resultat pugui apropar-se a la màgia de Böhm, Solti, o tants altres directors que van expressar el drama de la música de Mozart mantenint la transparència i elegància del seu llenguatge. Tampoc ajuda una orquestra del Liceu que compleix i poc més. Millor en aquesta ocasió el cor del teatre, en les seves aparicions al fossat i damunt del pastís, disfressats de nata amb cirera.
Llàstima que la gent de teatre que porten al Liceu sigui tan problemàtica: de la Manon Lescaut de pole dancers, a Tristan und Isolde de la neta de l’Espert inexplicablement infantil, o aquesta producció de Marta Pazos que només és una oportunitat per expressar la banalitat de les idees de la seva creadora. Les crítiques eren més bones a la seva producció d’Alexina B. Millor que continuïn explorant nous territoris, perquè una obra llegendària com Le Nozze acaba deixant en ridícul algú que s’hi apropa sense conèixer el seu llenguatge.
