Mort, exili i memòria

MARIO GUERRERO

Los inocentes (Bunker Books, amb traducció al castellà de Beyza Firat) és una novel·la que beu de la realitat de l’autor Burhan Sönmez (Turquia, 1965), president del PEN Internacional i exiliat kurd al Regne Unit. La història es bifurca entre el present, amb un narrador i protagonista anomenat Brani Tawo que viu a Anglaterra, i el passat amb salts en el temps, en un llogaret d’Anatòlia, on un home mata per error els seus germans i després desapareix. En aquest moment, Brani Tawo intenta descompondre les llegendes del passat a partir d’una fotografia i descobreix que la història que la imatge explica canvia de veu i de temps.

Aquesta història, que parla d’amor, violència, culpa i com tots aquests elements es connecten, passa de generació en generació, com una ferida que continua supurant i les peces de la qual no acaben d’encaixar. El narrador comença parlant sobre les nostàlgies de la infància i la primera frase de la novel·la és una declaració d’intencions: «La meva pàtria va ser la meva infància; a mesura que creixia, me n’allunyava, i com més m’allunyava, més gran es feia dins meu».

A més del narrador, el primer personatge que apareix, i que travessarà tota la novel·la, és Ferman, un home que es va enamorar d’una jove els germans de la qual el van rebutjar i van començar a amenaçar-lo matant el bestiar o les mascotes. Un dia, Ferman va decidir rebel·lar-se, amb tràgiques conseqüències, ja que mata per error els seus propis germans. Així, Los inocentes és una novel·la que reprodueix l’estil dels contes antics i llegendaris, amb una prosa senzilla i plena de personatges pintorescos, sense ser excèntrics, però que se surten del que és convencional per mostrar una història rica en detalls i abraçar alguns dels sentiments i temes més primitius i transcendents de la humanitat, com són l’amor, l’amor.

El lector s’introdueix en la història metaliterària del narrador i protagonista i descobreix les seves trobades i converses amb altres personatges, tocats per la guerra o l’exili, com una jove iraniana que va marxar del seu país després de la revolució islàmica. A través d’ella, descobreix que molta gent se’n va de la seva nació, de vegades per no tornar mai més, encara que desitgin morir on han nascut. La trama central està esquitxada d’escenes històriques que atorguen molta més veracitat a la ficció i que contrasten alhora amb el caràcter fantàstic i llegendari del llibre. És tota la part llegendària, he de dir, el que m’ha agradat més, fins i tot més que la part realista de la novel·la.