‘El ser querido’, una història amb diverses capes

MANEL HARO

Trobo que no és fàcil parlar d’El ser querido sense donar massa detalls de l’argument, encara que diria que tot el que passa en una primera capa de la pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen es podria sintetitzar de forma relativament fàcil: un director de cine (Javier Bardem) amb un passat marcat per reaccions violentes i que va abandonar la seva família molts anys enrere, decideix donar una oportunitat a la seva filla (Victoria Luengo) per fer un dels papers claus del seu nou projecte cinematogràfic; com que pare i filla no es veuen des de fa molt de temps, la relació entre tots dos serà molt complicada.

Sorogoyen ens va mostrant com el pare intenta apropar-se a la seva filla sense saber com fer-ho, mentre que la filla posa tots els obstacles possibles a aquest apropament. El cert, però, és que en aquesta història hi ha altres capes més profundes, algunes tan amagades que potser passar desapercebudes. De fet, considero que hi ha certa confusió amb alguns aspectes tècnics, com el puntual ús del blanc i negre, que no queda clar quin sentit narratiu té. I diria, donant-hi moltes voltes, que aquesta era la intenció, que l’espectador acabés de lligar-ho tot a la seva manera.

En aquest sentit, m’ha semblat que a El ser querido hi havia, almenys, dues històries: la que representen Bardem-pare-director i Luengo-filla-actriu i una altra on Bardem i Luengo són actors que fan de pare i filla. És complicat d’explicar i tampoc vull aprofundir del tot en aquesta idea per no condicionar massa ningú, però quan s’activa aquesta segona història és quan entra el blanc i negre. Altres crítics consideren que aquest recurs tècnic és, més aviat, un efecte dramàtic per donar profunditat a una única història.

Donar tant de marge a l’espectador és un dels encerts de Sorogoyen (que també aprofita per entrar en el terreny del metacinema), però alhora pot ser un llast si l’espectador es passa bona part de la pel·lícula fent-se preguntes sobre les decisions tècniques. És un projecte arriscat i el risc en la cultura s’ha de saber valorar. Jo he gaudit d’aquesta proposta, he entrat totalment en el joc del director, encara que no tinc clar si ho he acabat d’interpretar tot bé i m’agradaria llegir alguna explicació completa sobre les seves intencions.

Un dels aspectes fonamentals de la pel·lícula és la interpretació descomunal de Javier Bardem. Sorogoyen devia voler donar molt de pes a les interpretacions i aprofita els primers plànols per potenciar la feina de l’actor madrileny i de Victoria Luengo, qui també broda una feina fantàstica. El tàndem és brillant. Hi ha un parell d’escenes de molta tensió entre pare i filla que són per veure-les una vegada i una altra. El ser querido és una obra plena de virtuts i d’incògnites, estimulant, complexa. Potser hi ha una mica més d’ambició que d’excel·lència, però és una molt bona pel·lícula.