Fa uns dies vaig veure Anatomia d’un assassinat, una de les pel·lícules més importants sobre temes judicials. Té força anys (1959) i la vaig veure llavors al cine del barri. Aleshores no ens va agradar, pensàvem que seria una història de misteri criminal convencional i és tota una altra cosa.
Quan l’he vist ara m’ha semblat excel·lent, moderna i intel·ligent, amb un repartiment de categoria encapçalat per James Stewart, i amb trets d’humor fi molt ben posats en el guió. Va tenir alguns problemes de censura, coses com «violació» o «calces» no es podien dir de forma explícita i recordo que a la versió que vaig veure primer es feia servir «pantis» que era aleshores una paraula exòtica.
La pel·lícula parla d’un home ha matat a trets un altre que, suposadament, havia violat la seva dona, Lee Remick, a qui van donar papers de dona lligona molt sovint. Ell ho admet, un advocat en hores baixes es fa càrrec de la defensa, que no pretén negar els fets sinó tenir en compte les raons psicològiques indefugibles que van provocar la mort.
És una perla de pel·lícula, d’aquelles que ja no es fan o que ja no es fan amb tanta correcció i saviesa. Otto Preminger, un director a reivindicar, va tenir-ne cura. Ha envellit molt bé, fa pensar sobre el tema, els suposats atenuants que generen alguns delictes i la suposada imparcialitat dels jurats populars.
