Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Normalment no es fan reposicions al Grec, però enguany s’hi ha programat la reposició de dos monòlegs per a dues grans actrius: Conillet, interpretat per Clara Segura, i Un cel de plom, a càrrec de Mercè Arànega. Després de l’èxit de la temporada passada i d’una llarga gira arreu dels Països Catalans, Un cel de plom torna ara a la Sala Muntaner.
Neus Català, un cel de plom és un projecte teatral basat en el llibre homònim que narra la vida de Neus Català, la darrera supervivent catalana del camp d’extermini de Ravensbrück, novel·lada per Carme Martí. Un testimoni excepcional d’un segle de vida, de coratge i de lluita constant per la llibertat i per la recuperació de la memòria històrica. L’adaptació dramàtica ha estat a càrrec de Josep M. Miró. Segons el director, Rafel Duran, el projecte escènic va néixer de l’impacte de la lectura del llibre de la Carme Martí. L’eix central de la dramatúrgia gira al voltant dels esdeveniments viscuts per la Neus Català però no només volia mostrar la duresa d’aquesta experiència, sinó fer-la extensiva a un exercici d’anàlisi i de reflexió sobre la memòria històrica i el compromís político-social. Duran explica que quan va concebre el monòleg tenia molt clar que volia crear un projecte que formulés més preguntes que respostes, que suscités la reflexió a partir de l’impacte emocional que la gran interpretació de Mercè Arànega desperta en l’espectador.
“Vaig sortir del camp, però el camp no ha sortit mai de mi”
A diferència de la biografia novel·lada, el monòleg teatral s’inicia amb l’escena de la famosa foto de l’any 1945, que Neus Català, un cop alliberada, es va voler fer amb el seu vestit de deportada per deixar un testimoni gràfic de l’horror viscut per ella i les seves companyes, i perquè mai no fos oblidat. Més enllà de l’horror i la ignomínia extrema dels camps de la mort, l’experiència i l’exemple de Neus Català aporta un discurs exemplar de supervivència i de resistència, i una forma combativa i esperançada d’entendre la vida que ha mantingut fins als seus cent anys.
“Vaig sortir del camp, però el camp no ha sortit mai de mi”, aquesta frase de Neus Català és fonamental per entendre el drama íntim dels deportats. Hi ha diversos testimonis literaris de la barbàrie dels camps (Si això és un home de Primo Levi o K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella) però no tants sobre com va ser la vida dels que van aconseguir sobreviure. ¿Com es pot tornar a viure després d’haver conviscut dia rere dia amb l’horror i la mort? En aquest sentit, el monòleg vol donar veu al testimoni de Neus Català i fer-lo extensiu al col·lectiu que víctimes de l’atrocitat i la barbàrie. Una veu que, com afirma Josep M. Miró, en els nostres temps sacsejats pel drama dels refugiats, té més sentit que mai.
El que més impacta de Neus Català, un cel de plom és la duresa del text (tot i que Josep M. Miró ha fet una selecció d’episodis essencials sense entrar en efectismes), la sobrietat del muntatge i la intensitat d’actuació de Mercè Arànega. Un gran encert del plantejament escènic és el fet que Arànega no està caracteritzada de Neus Català, sinó que l’actriu posa la veu i fa extensiu el gest a la història i al testimoni de les més de noranta-dues mil dones deportades que van morir al camp de Ravensbrück, a les ignorades dins dels ignorats tal com Neus Català les anomena. Per a Mercè Arànega, posar-se en la pell d’un personatge com Neus Català, i mantenir-lo durant tant de temps, significa una enorme responsabilitat ètica, i l’actriu afirma tenir la consciència d’estar fent molt més que una obra de teatre.
Des de l’estrena del muntatge, l’obra és la mateixa però ha anat guanyant en gruix, i tant l’actriu protagonista com el director se senten satisfets de la bona acollida que ha obtingut, sobretot perquè es tracta d’un espectacle fet sense concessions. La reposició de Neus Català, un cel de plom és doncs l’oportunitat de tornar a gaudir, o de no deixar-se escapar aquest esplèndid muntatge teatral que és un testimoni humà commovedor i un clam contra l’oblit.
______________
Neus Català, un cel de plom / Sala Muntaner (Muntaner, 4) / Text de Josep M. Miró a partir de la novel·la de Carme Martí / Direcció de Rafel Duran / 75 minuts / Fins el 26 de juliol / De 18 a 20 euros / www.salamuntaner.com
