La magia del silencio de Florian Illies (Salamandra amb traducció de Carlos Fortea) va més enllà d’on acostumen a arribar els assajos sobre els artistes: cavalca entre la biografia, l’anàlisi i l’anècdota. Ens fa un Caspar David Friedrich humà, proper i gairebé d’estar per casa recordant que, darrere de qualsevol obra d’art, hi ha una història… o moltes, perquè l’art és humà, explica, descriu, interpreta, plasma i de vegades sobreviu i d’altres, no.
Vaig descobrir Friedrich amb la lectura de l’assaig de Rafael Argullol La atracción al abismo, i poc després el Prado va organitzar una exposició sobre l’artista. Jo encara devia ser un estudiant amb les butxaques escurades així que me la vaig perdre. A canvi, però, la meva família va remoure cel i terra per regalar-me el catàleg de l’exposició. I encara el fullejo de tant en tant.
Arbres hivernals de branques retorçades, albades o capvespres emboirats, personatges solitaris deambulant enmig d’un paisatge que els empetiteix o contemplant la grandesa de la natura i esdevenint una projecció de nosaltres mateixos, com si d’un salt poguéssim entrar dins d’aquest món silenciós que l’autor plasma a la tela. ¿Com podríem no sentir-nos atrets a aquest abisme? No és rar que la paraula «màgia» figuri al títol.
Ara ha caigut a les meves mans aquest assaig de Florian Illes, i em sap greu llegir que guerres, incendis i, fins i tot, la mutabilitat de les modes han fet que bona part de l’obra de Friedrich acabi destruïda o perduda. Aquest llibre parla justament del valor de l’art, no només del preu que posem a una obra, sinó de com la valorem en paràmetres d’afecte, d’identificació, d’estima fins i tot. I tot això s’entén molt millor si coneixem la història que hi ha darrere de cada quadre i de l’autor.
Illies ens parla d’un Friedrich entendridor, que viu -afortunadament- per pintar quasi sense plantejar-se els beneficis que en pot arribar a treure. Un home introspectiu alhora que familiar (es va casar a una edat que es considerava molt avançada llavors), senzill fins a semblar misèrrim. Un home que no va conèixer més món que el que l’envoltava, amb una fe profunda en la seva religió i en la seva pàtria. ¿Què hauria pensat d’haver sabut que, a la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit alemany repartia petites reproduccions de les seves obres als soldats per fer-los sentir més alemanys?
La màgia del silencio no és un llibre per a estudiosos. O no només. Qualsevol persona que s’hagi quedat astorat davant d’un quadre de Friedrich, el devorarà. Qualsevol qui vulgui aprofundir en la màgia dels seus paisatges, dels seus pocs personatges sempre d’esquena -Friedrich reconeixia no saber pintar figures humanes- i dels seus cels meravellosament irreals. A més, és molt amè.
El més inspirador d’aquest assaig és que va del cas particular al general, ensenyant-nos una altra manera de llegir, entendre i valorar l’art, perquè qualsevol obra, la més petita, la més barata i la més cara també, de qualsevol artista i de qualsevol disciplina artística, té una història i un sentiment que la fan única.
