Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
A l’Espai Lliure del Teatre Lliure es representa Conillet, un esplèndid monòleg teatral que parteix del text de Marta Galán Sala, El conejito del tambor de Duracell, adaptat i dirigit per Marc Martínez, i interpretat per l’enorme actriu que és Clara Segura. Així que l’espectador entra a la sala ja percep que no va a veure un espectacle qualsevol, perquè s’adona que en Conillet no hi haurà res de gratuït. L’espectador ja comprèn que tot és carregat de significat, que no va a què li expliquin una història, va a viure-la en pròpia carn. En qualsevol manifestació artística, la forma i el contingut són indestriables, però no sempre es donen en una mesura tan perfecta i ajustada com en aquest cas.
Un monòleg? Evidentment! Quina altra forma podria tenir sinó un text que ens parla de la solitud de la dona que es passa el dia corrent com una desesperada, traient un pam de llengua, per fer de mare, professional, cuidadora, dona de fer feines, cuinera, taxista, parella, amiga, amant, confident, infermera, administradora… tot en una, sense ajuda de ningú, però sense dramatitzar i procurant no morir en l’intent. Quin cansament tan gran, oi?
Aquest és el tema. Es veu només entrar a la sala perquè ja hi veus dues coses importantíssimes: una actriu i una escenografia. Una dona i un forat molt gran. Ja veus que aquesta dona porta literalment un ritme frenètic, que ha de ballar al so que toquen, i penses que quan arrenqui l’obra ja la començarà exhausta perquè del que tracta és d’això precisament. I veus el forat, un forat gran i fosc de múltiples significats metafòrics. Quins? Segons Marc Martínez, “podria ser una casa, un llit de matrimoni, una finestra oberta a les pors… O una porta a una altra dimensió. Com el meravellós forat per on Alícia es precipita. O un forat negre. Un tros de muntanya, un lloc. El bagul dels records… L’abocador de les misèries de l’home. Un cor en diàstole. El diafragma d’una càmera en ON. Un ull. Una ferida oberta. Una depressió com una casa de pagès. El rastre que deixa un dolor. Un pou. Una boca de Munch o una canonada de Cortázar. El forat del pany de l’habitació de Nora Helmer o el darrer amagatall de la tinent Ripley. Una nau molt ‘espacial’. Un úter, una vagina, un cony… O el forat del cul, també. Un marc poètic per a l’ego, o un sepulcre per a l’ànima. El corredor de la vida. El futur. El barret d’un mag, of course! Podria ser Déu. El buit. El silenci. El cau d’un conill…? Segurament.”
L’important és que tot això no són paraules buides ni retòrica, El conejito del tambor de Duracell de Marta Galán, i l’adaptació que en fa Marc Martínez i broda Clara Segura és un dels textos de més capes i capes de profunditat que he vist darrerament sobre un escenari, perquè no només parteix de realitats viscudes i patides, sinó molt pensades i reflexionades, i presentades fugint de tot esquematisme, de tota simplificació.
Conillet no és representació, és una consciència complexa que es mou per l’escenari, és una Clara Segura que es dóna per complet, i amb la qual riem per fora i plorem per dintre, suem o ens quedem glaçats perquè ens remou alguna cosa molt profunda dins nostre. L’obra té moments impagables i brillants, no sabria quin triar. La quantificació dels 1.440 minuts que té un dia, on després de la suma de tasques ineludibles només n’hi queden 14. 14′ de vida personal, i encara no per dedicar-la a ella mateixa, sinó a la parella i al sexe. O la manera d’aprofitar el temps, que ens fa saltar les llàgrimes de riure, i les llàgrimes, llàgrimes són. Com dic, no sabria quin triar.
Conillet, aquest espectacle “enteramen dedicat a les dones, a les mares i a les filles (i, per defecte, als senyors que, rarament, les acompanyen al teatre)” és una obra imprescindible. Repeteixo: imprescindible. Imprescindible perquè va directa, amb la suavitat d’una carícia però amb la força d’un cop de puny, a la nostra societat. Imprescindible perquè tot allò que la dona, la protagonista del monòleg, reclama i es dol que ningú mai no li hagi explicat sobre la vida, sobre els fills, sobre l’amor, sobre la vida familiar i de parella, tot això, Conillet ho explica. I convé i és urgent que tothom en sigui conscient i faci alguna cosa quan una dona exhausta demana ajut perquè no pot més.
La imatge del conillet de l’anunci de les piles no pot ser més ben trobada: la vida és bonica però no ens la poden vendre sota la imatge de l’innocent conillet de vellut o de peluix de color de rosa. Què passa quan al conillet del tambor se li acaben les piles? Doncs que en aquest conillet, en aquesta dona exhausta, s’hi produeixen uns forats negres de solitud, en la ment, en el cor, en el sexe… I és que aquesta comèdia de la igualtat de la dona és un bon propòsit però no passa de ser una farsa social que fa massa temps que dura, i dura, i dura… Ei, prengueu nota: Conillet, a la Sala Lliure del Lliure. Crec que ja ho he dit però ho repeteixo: imprescindible.
______________
Conillet / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text de Marta Galán Sala / Direcció de Marc Martínez / Fins el 6 de desembre / De 15 a 29 euros / www.teatrelliure.com
