Una casa testimoni del segle XX

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

El 1929, la parella Viktor i Liesel Landauer encarreguen la construcció de la seva nova llar a Txecoslovàquia a l’arquitecte Rainer von Abt. Així assistim a la planificació, construcció i inauguració de la Casa de Vidre o Vila Landauer, una autèntica icona de modernitat, construïda completament amb acer, vidre i formigó i una espectacular paret d’ònix que canvia de color segons li toca la llum del sol. Però el més espectacular de la casa és l’habitació de vidre, un espai de llum i tranquil·litat que, paradoxalment, amaga uns quants secrets. Al mateix temps que es construeix la casa i s’instal·len en ella, la família Landauer augmenta amb l’arribada de dos fills, Ottilie i Martín, i algú més.

L’ascens del nazisme obliga a la família a fugir a Suïssa (Viktor és jueu) i més endavant als Estats Units. La vila és confiscada pels alemanys i s’utilitza com un laboratori per a experiments científics nazis. Després de passar pel domini rus, que la converteix en un hospital de nens, serà propietat del govern txecoslovac. Els governs, les persones i les dècades passen, però la casa roman, com a metàfora dels canvis de l’agitat segle XX. La Casa de Vidre (inspirada en la Vila Tugendhat de Mies Van der Rohe, situada a Brno) és l’autèntica protagonista, l’epicentre de la novel·la. Al seu voltant, giren les vides de tots els que s’aixopluguen sota el seu sostre. La família Landauer i els seus servents; Hana i Oskar, amics de el matrimoni; Werner Stahl, un antropòleg nazi; una parella de fisioterapeutes soviètics… Així la casa sobreviu i passa de llar a laboratori i de laboratori a sala de recuperació i és testimoni d’infidelitats, mentides i passions, entre altres situacions.

Mawer aconsegueix que vegem la casa, les seves habitacions, el terreny que l’envolta, les pintures i escultures que acull, els canvis que es van succeint en ella.. No passa igual amb els personatges, molt plans, sobretot els masculins, dels quals tot just tenim tan sols una descripció física. El seu estil analític, d’una precisió quirúrgica i matemàtica és molt útil perquè el lector conegui la casa al detall però no així les emocions dels personatges, que queden massa en un segon pla.