‘The imitation game’, la trista vida d’Alan Turing

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Al llarg de la història, molts han estat els homes i dones intel·ligents que van haver de sacrificar les seves idees i en alguna ocasió fins i tot la vida per ser o pensar d’una manera diferent a la seva època. Si mirem enrere, hi ha casos molt coneguts, com els de Sòcrates, Hipatia, Galileu o Giordano Bruno, però els noms més populars no són més que la punta de l’iceberg, la part visible, d’una llarga llista de ments brillants que van tenir com a enemics a governs, l’Església o una societat inculta. Moltes vegades és gràcies al cinema o la literatura que podem conèixer alguns d’aquests casos. L’últim d’ells que ha passat a la gran pantalla és el d’Alan Turing.

Turing va ser un matemàtic i criptògraf britànic que durant la Segona Guerra Mundial va ajudar al govern de Churchill a desxifrar els codis que els nazis utilitzaven per comunicar les seves estratègies bèl·liques. Les seves investigacions se centraven en la intel·ligència artificial, en com una màquina podia pensar per si sola per resoldre diversos problemes lògics o matemàtics a gran velocitat. Gràcies als seus avenços i a les màquines que va dissenyar, se’l considera el precursor de la informàtica moderna. No obstant, res d’això va poder evitar que la justícia britànica el condemnés per “actitud indecent” i posessin punt i final a la seva carrera. El motiu: es va descobrir que era homosexual.

Quan es tracta de parlar d’una pel·lícula basada en la vida d’una persona, el millor sempre és donar els mínims detalls biogràfics, perquè l’espectador s’assegui davant la pantalla sense conèixer prèviament el que li han d’explicar. El cas d’Alan Turing ho permet, ja que en realitat és un personatge poc conegut. Després de dirigir Headhunters el 2011, el director noruec Morten Tyldum ha aprofitat l’oportunitat que li brindava el gran guió de Graham Moore, basat en la biografia del matemàtic que va escriure Andrew Hodges (no traduïda al castellà), per presentar-se davant el gran públic. Tyldum tenia una bona història entre mans i un repartiment encapçalat per Benedict Cumberbatch, l’actor britànic de moda que va interpretar a Julian Assange a El quinto poder (2013), a Sherlock Holmes en la sèrie Sherlock (2014) i que també va participar en altres cintes com 12 años de esclavitud (2013), Agost (2013) o El topo (2011). L’altra cara coneguda de la pel·lícula és l’actriu Keira Knightley, que va donar vida en el cinema a Anna Karenina (2012) i que va aparèixer també a La duquesa (2008), Expiación (2007), Piratas del Caribe (2003, 2006 i 2007 ) o Love actually (2003), entre d’altres.

He de reconèixer que, en línies generals, em costa creure els papers de Keira Knightley, perquè el seu rostre em sembla immutable, com si jo fos incapaç de traspassar la pell de l’actriu per ficar-me en la dels seus personatges. Sigui quin sigui el paper que interpreta, sempre posa les mateixes cares, encara que potser és que sóc molt maniàtic. No hi ha res a retreure-li, en canvi, al gran treball que fa Cumberbatch, qui, si ja apuntava maneres, amb aquesta pel·lícula ha agafat l’impuls definitiu per a barallar (potser) per un Oscar. Gràcies a The imitation game, sabem una mica millor qui va ser Alan Turing, un home que es va quedar a mig camí de la seva prometedora carrera per ser homosexual i que va demostrar, com s’apunta en la pel·lícula, que “de vegades, la persona que ningú imagina capaç de res és la que fa coses que ningú s’imagina”. Llàstima que els hi parem tan poca atenció.