Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
A Un home que se’n va Vicenç Villatoro intenta reconstruir, des del seu present, la vida i les circumstàncies de l’avi patern, des del seu naixement al poble cordovès de Castro del Rio fins a la seva mort a la Terrassa contemporània. El viatge del seu avi cap a Catalunya, ja en plena maduresa, no va ser ben bé per motius econòmics, o no ho va ser tan sols. Hi devia haver, com vol interpretar l’autor, una necessitat d’allunyar-se d’un passat complex. Els temps de la guerra civil van marcar de forma definitiva les generacions que la van viure en directe. En una ocasió vaig escoltar a l’escriptor Agustí Pons reflexionar sobre el fet que en la maduresa ja es veia incapaç de jutjar tots aquells fets dramàtics i aquella generació implicada en la guerra civil, tant els vençuts com els vencedors. Les generacions posteriors, d’alguna manera, hem intentat buscar explicacions a aquella tragèdia viscuda pels nostres pares i avis. De vegades també s’han intentat buscar justificacions i en alguns ocasions s’ha caigut en la condemna fàcil o la defensa aferrissada de fets que no es poden defensar ideològicament, si no intentem entendre que l’època va ser horrible i complicada.
Villatoro intenta, més que res, comprendre. Molts homes que van viure la guerra no en volien parlar, el seu avi, tampoc. Per això en ocasions l’escriptor interpreta els fets i la persona a través de records diversos, testimonis parcials, coneguts, parents i també fotografies en les quals es copsa la distància que hi ha en una vida des de l’entusiasme de la joventut fins a una vellesa sovint decebuda o resignada. La generositat d’haver inclòs en aquest llibre inclassificable, ja que no és ben bé una novel·la convencional, ni un llibre d’història, ni un reportatge de tipus periodístic, fotografies familiars es d’agrair. En ocasions, de forma inevitable, com fem tots, l’escriptor es perd una mica entre suposicions, explicacions contradictòries o interpretacions de la vida del seu avi a través del seu propi testimoni, lligat de forma evident a uns altres temps i una altra educació política i sentimental.
El drama de molts d’aquells homes és que no eren militants unidireccionals, tenien amics, fins i tot parents de moltes tendències. En un moment determinat s’havia de prendre partit, de grat o per força. Si a tot arreu la guerra va ser dramàtica i terrible, en molts pobles, petites comunitats amb relacions forjades a través d’anys, on tothom es coneixia i tenia llaços de parentiu, la cosa va ser molt pitjor. De cop i volta, en aquesta petita comunitat de Castro del Río, on les picabaralles no passaven de lluites incruentes, per molt viscerals que fossin en alguna ocasió, es va obrir la caixa dels trons i es va estendre la mort, la venjança, la impotència. Aquest va ser el drama de molts pobles, només cal pensar que si parlem en termes d’estadística la repressió i els assassinats, durant la guerra i després, van ser molt més nombrosos a les zones rurals que no pas a les urbanes.
L’avi Villatoro es pot dir que va tenir sort, la sort problemàtica dels supervivents que en moltes ocasions se sentien culpables fins i tot d’haver sobreviscut. La seva condemna a mort va ser-li commutada, un fet que responia en moltes ocasions a la generositat de coneguts o parents, a agraïments per ajudes rebudes durant la guerra civil, però també a l’atzar. L’atzar i la bona o mala sort van tenir molt a veure amb la supervivència, tant al front com a la reraguarda, durant la guerra i després. La llarga condemna de presó va minvar, fins al punt que a mitjans dels quaranta, com d’altres supervivents que omplien les presons i que resultaven ja una càrrega econòmica per al govern dictatorial, va poder tornar a casa seva on res ja no era com havia estat. Llibertat vigilada, però llibertat, al cap i a la fi.
Al llarg del llibre seguim la història d’Espanya, d’Andalusia, de Catalunya, des d’abans de la guerra fins a l’actualitat. Seguim l’èxode dels immigrants andalusos, fins i tot assistim al retorn actual d’alguns als seus orígens. I vivim la seva trajectòria vital a la ciutat de Terrassa en la qual una altra tragèdia, la riada del 62 sacsejarà de forma contundent tanta gent.
Aquest és el llibre que m’ha agradat més, fins ara, d’aquest autor, que té novel·les remarcables però que no acaben de resultar en ocasions del tot rodones. Aquí la implicació es tan gran que fins i tot la literatura que de forma inevitable s’aplega a l’entorn de les investigacions sobre aquest home que se’n va, en surt beneficiada. Perquè més enllà del treball d’investigació, una mica irregular, l’autor és per damunt de tot un escriptor. Les fronteres entre els gèneres s’han diluït força en les darreres dècades. Pel que fa als fets històrics sovint els testimonis personals més directes donen una visió més polièdrica de la complexitat d’aquella època, del seu abans i del seu després que no pas els manuals d’història que sovint cauen en dogmatismes fins i tot inconscients per part dels experts.
La guerra civil no va ser una de sola, van ser moltes, cada persona, cada família, la va viure d’una manera diferent. Aquest llibre té un gran interès per a la gent més jove que en ocasions accedeix a la història a través de la fredor dels manuals o la parcialitat dels documentals, sempre limitats a un espai i uns fets concrets. Pel meu gust l’epíleg, amb la referència a Ellis Island, resulta una mica sobrer, com també en ocasions grinyolen una mica algunes suposicions no comprovades que cerquen, cosa molt humana quan fem referència a fets familiars, una certa justificació de com van anar les coses. Però això són apreciacions subjectives i que, en el fons, humanitzen el conjunt d’una lectura molt recomanable i a la qual caldrà retornar d’aquí un temps, quan el llibre ja no sigui una novetat immediata i hagi assolit la solidesa dels clàssics imprescindibles.
