Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Mauricio Beuchot (Torreón, Mèxic, 1950) és reconegut mundialment per la seva obra Tratado de hermenéutica analógica, i un dels interessos que té aquest Ludwig Wittgenstein. Analogía y parecidos de familia (Herder) és descobrir fins a quin punt l’analogia com a concepte i mètode va ser utilitzat per Wittgenstein de manera que acabés influint directament en l’obra de Beuchot, com aquest últim mateix reconeix. Ara bé, a mitja lectura un s’adona que un dels discursos d’aquest llibre és ben bé l’oposat: Beuchot recorre l’obra de Wittgenstein detectant en quins moments a l’austríac li hagués convingut fer ús de la noció d’analogia tal com ell l’entén. Més enllà del perill que pot suposar voler donar lliçons a la història, crec que Beuchot fa un diagnòstic encertat de les principals preocupacions de Wittgenstein sense aconseguir, però, oferir-ne solucions convincents allà on hauria.
Un dels principals motius ja el va detectar Axel Barceló en un article de 2015 (“Teorías de la interpretación en la hermenéutica y la filosofía analítica), quan diu que Beuchot es col·loca a sí mateix i a la seva hermenèutica analògica en un “terme mig” entre una raó absoluta i absolutista, que ho devora tot (representada pel Wittgenstein del Tractatus) i un relativisme absolut on res no té base (representat pel segon Wittgenstein, i contra el qual ens adverteix Josep Maria Esquirol a La resistència íntima). Barceló, al seu article, exposa que aquesta manera dual de entendre el pensament és insuficient i un tant maniqueista i que és fàcil situar-se com a portador del sentit comú si simplifiques les altres opcions fins a l’absurd.
La relació ambivalent de Wittgenstein amb la religió ja ens ha de fer veure que res no és blanc o negre, o per dir-ho clarament que el joc no és entre “la raó” (la ciència, l’objectivitat) o “la fe” (l’art, la subjectivitat). Tanmateix, Beuchot exposa el pensament de Wittgenstein com si concebés la religió com una cosa no racional, de la qual no es pot dir res amb sentit, que queda fora dels discursos racionals en la seva primera etapa i que es converteix en dotadora de significat vital i existencial en la seva segona etapa (mai, però, en un discurs articulable). Una manera terapèutica de resoldre la pregunta pel “lloc” de la religió, que segons Beuchot no és comparable a la ciència, és entendre, com ho fa Stanley Cavell, que tant la religió, com la moral, com la ciència, consisteixen en mètodes compartits de raonament més que en mètodes d’arribar a conclusions. Allò que es comparteix, allò que forma part dels “jocs de llenguatge”, són pautes d’acció, pautes de raonament, i no tant els resultats que es deriven aquestes pautes.
En aquest sentit, sí que es pot entendre “anàlogament” la ciència i la religió, si els entenem com dues maneres de funcionar basades en pautes, en comportaments. En aquest punt, la lluita objectivitat vs subjectivitat queda relegada a un segon pla i és possible dur la discussió per vies diferents. A més a més, concordaria tant amb la dimensió existencial del segon Wittgenstein com la intuïció de Beuchot de que hi ha diferències evidents entre la ciència (la raó) i l’art, la moral o la religió (tot allò que queda fora de la raó). Que les diferències hi són és innegable, però no hem de permetre que ens impedeixin veure tot allò que tenen en comú.
