Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
És poc corrent que un filòsof català arribi als titulars dels diaris tal i com ho ha fet Josep Maria Esquirol amb el seu últim llibre, La resistència íntima (Quaderns Crema/Acantilado). I afegiria: és d’allò més difícil que en general es parli de filosofia (filosòficament?) als mitjans de comunicació. De motius se’n podrien trobar molts (Esquirol menciona al seu llibre: el nihilisme, el narcisisme, la xerrameca verborreica, i potser aquell títol d’una pel·lícula d’Alexander Kluge, “L’atac del present a la resta de temps”). Contra tots i cadascun d’ells Esquirol construeix un discurs que té com a origen i final el concepte de “la resistència íntima”, allò que ens permet evitar la disgregació del jo davant de les forces exteriors violentes.
El discurs d’Esquirol vol ser, simultàniament, anàlisi dels fenòmens quotidians i crítica de l’estructura social que els empara. Es pregunta, per exemple: Quins són els aspectes del nostre quotidià que ens ofereixen protecció i resguard? (i respon amb imatges dels àpats en comunitat a la vora del foc). Què és allò que atempta contra el benestar personal i social? Quines són les tendències personals i col·lectives que ens allunyen de nosaltres mateixos? (i respon parlant de l’egoisme, de l’afany per enriquir-se, de les presses i la superficialitat). En última instància, l’autor pregunta pel sentit últim de la vida, nodrint-se d’una tradició filosòfica de pes (des de Sòcrates fins a Vattimo, des d’Aristòtil fins a Derrida, passant per Agustí, Pascal, Nietzsche, Heidegger i Sartre) per tal de construir les seves respostes.
Un dels punts fonamentals del llibre és l’anàlisi doble, personal i cultural, que fa del nihilisme, que és definit com a experiència personal i intransferible al mateix temps que com a mort anunciada, o més ben dit destí inescapable, d’una llarga tradició literària i filosòfica. La seva resposta a la experiència nihilista passa per un recolliment en el sí d’un mateix, el tenir cura dels altres i en no deixar-se enganyar pels miratges d’una actualitat vertiginosa. En aquesta línea, la reflexió filosòfica és consol al mateix temps que guia i camí obert a la comunitat. Un pensador com Alexander Herzen ja va deixar dit que als no creients, després de la mort de déu, l’únic que els queda és la feina intel·lectual i la consecució d’una vida digna (per a tothom). Esquirol, tot i que recupera la noció d’esforç inacabable, acaba per unir el treball filosòfic amb la pregària, deixant entreveure que la seva tasca persegueix, en certa manera, actualitzar algunes nocions del cristianisme per al segle XXI.
Hi ha un cert vertigen al llegir a Esquirol perquè les seves reflexions, fruït d’experiències i intuïcions personals, no acaben de formular-se en una tesi, o en un punt de partida, que ajudin a situar i entendre millor de què s’està parlant. A diferència d’altres autors, que parteixen d’un dilema, d’una pregunta, o de l’arqueologia d’un terme per aprofundir en un tema, Esquirol ens parla d’una mena de salvació, o de resguard, per a protegir-nos d’una sèrie de mals (alguns dels quals ja hem esmentat) l’origen o la naturalesa dels quals també ens és amagada. Ens estem movent, semblaria, en un nivell metafísic, o potser espiritual, on els motius d’horror i el desig de salvació agafen la forma de cites filosòfiques, escenes de la vida quotidiana i comentaris a la cultura catalana actual, sense que se’ns vulgui explicar el perquè. Semblaria que, igual que el nihilisme, la resistència íntima és quelcom que només es pot experimentar, o viure, i no aprendre -però en aquest cas Esquirol hauria d’haver construït un discurs descriptiu o justificatiu de la resistència íntima, igual que ho fa amb el nihilisme.
L’aspecte que menys em convenç de l’obra d’Esquirol és el rebuig a alguns aspectes primordials de la nostra societat (la cultura de masses, l’abundància incontrolada d’informació, la solitud tecnificada, l’omnipresència del murmuri i la xerrameca) sense en cap cas oferir explicació de com és aquesta societat, de quina manera s’estructuren aquestes característiques i què és allò que hi ha en elles de perillós, dolent i devastador. Els fenòmens que es detecten queden plantejats en forma de fantasmes, d’amenaça aterradora, com si Esquirol hagués volgut construir una mitologia de la societat catalana del segle XXI però sense saber com fer, de tota aquesta informació, una eina de comentari crític i de reflexió que permeti, en última instància, una millora de les nostres condicions de vida.
Com deia Wittgenstein, els problemes no es resolen amb una simple solució, sinó entenent que els problemes, com a tals, no existeixen: són només resultat d’un pensament fals o poc reeixit. Veure com Esquirol llegeix i interpreta els grans filòsofs dels últims anys, fent-se lector, i fent-nos partícips a nosaltres, d’aquesta enorme tradició, és la gran troballa d’aquesta resistència íntima. Perquè es precisament en aquests moments d’hermenèutica que Esquirol aconsegueix el seu propòsit: fer-nos partícips del plaer i la serenor de filosofar, més enllà de (possibles) resultats i (temibles) conseqüències.
