Pol Avinyó. Barcelona / @polavinyo
Quan Verdi va estrena la primera versió de Simon Boccanegra a la Fenice de Vènecia el 1857, l’obra va tenir una acollida freda, igual que ho era la seva música, que ell mateix va definir com monòtona. Verdi, que sempre va tenir especial predilecció per aquesta obra i que creia que tenia alguna cosa que la feia especial, anys més tard va decidir revisar-la amb l’ajuda d’Arrigo Boito. La va estrenar el 1881 a la Scala de Milà amb gran èxit. Aquesta segona versió és la que podem veure aquestes dies al Liceu amb tres repartiments ben diferents.
Simon Boccanegra va tenir un moment de molt èxit a finals dels anys setanta quan Claudio Abbado va dirigir unes extraordinàries funcions a la Scala de Milà i desprès la va enregistrar amb un repartiment de luxe: Cappuccilli, Carreras, Freni, Ghiaurov i Van Dam. Des d’aquell moment el rol de Simon va quedar en mans del gran Piero Cappuccilli, qui el va portar per tots els grans teatres del món, dos cops al Liceu (1977 i 1990).
El seu successor en el rol ha estat Leo Nucci, de qui podem gaudir en dues funcions aquestes dies. Als seus 73 anys és sorprenent com pot fer justícia a aquest difícil rol, amb una veu clara d’una projecció impecable i que dóna sentit a cada frase i cada paraula. Només puc fer que treure’m el barret! Al seu costat Amelia Grimaldi/Maria Boccanegra de Barbara Frittoli, que en els últims anys ha esdevingut referent en aquest rol, no va tenir la seva millor nit en l’estrena del Liceu: aguts tibants i algunes frases on se li va trencar la veu. Aquests petits detalls, però, no van fer enterbolir una molt bona creació de la filla del dux.
El teatre últimament ens té acostumats a canvis d’última hora en els repartiments, alguns més encertats i altres no tant. Fabio Sartori no va sortir a escena i ho va fer Josep Bros, qui debutava en el rol de Gabriele Adorno. El Liceu va aplaudir-lo després de la seva ària del segon acte. Bros ha guanyat en volum i ara té per endavant molts més rols verdians que pot incorporar al seu repertori. La veu és la de sempre amb el seu característic timbre i la seva dicció impoluta. Un bon canvi, sens dubte.
El baix ucraïnès Vitalij Kowaljov té la sobrada fermesa vocal per ser un gran Fiesco, les notes greus del registre són sonores i la veu és com una columna de marbre, sense cap fissura. Va brillar en l’ària del pròleg i en el duo final amb Simon. També és tot un luxe tenir Àngel Òdena en el rol de Paolo Albiani, el segon baríton, luxe que pocs teatres és podem permetre, amb uns mitjans molt per sobre del que el rol requereix. Va estar excel·lent en totes les seves intervencions. En els rols secundaris destacar la bona feina de Damián del Castillo i la gran professionalitat de Francisco Vas fent de capità.
La posada en escena és clàssica, de caire minimalista: tot succeeix en el mateix cub de vidre que fa de palau de despatx de Simon i de sala del consell genovès. Un pèl fosca i amb un moviment dels cantants força limitat. El mestre Massimo Zanetti va dirigir tota la funció sense la partitura, pocs directors s’atreveixen a fer-ho i menys amb una obra tant complicada. La seva concepció va ser enèrgica, alguns cops aquesta energia va tapar alguns cantants, però l’orquestra va estar a un nivell alt. Verdi brinda en aquesta òpera diverses intervencions molt potents al cor, un fort aplaudiment per Conxita Garcia i tot el cor del teatre, el resultat és immillorable. Una gran obra verdiana, amb un conjunt de cantants que dóna llum a una posada en escena fosca.
_________
Simon Boccanegra / Giuseppe Verdi / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Massimo Zanetti / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Leo Nucci, Barbara Frittoli, Josep Bros, Vitalij Kowaljow, Àngel Òdena, Damián del Castillo, Francisco Vas i Raquel Lucena / Direcció d’escena: José Luis Gómez / 12 de abril de 2016
