Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Si mirem enrere, sembla clar que els millors llibres de filosofia editats per Alpha Decay són, o pretenen ser, grans guies per viure. La filosofía pasado el mañana (2014) no es queda enrere en poder de suggestió. Va aparèixer per primera vegada el 2005; després d’aquests nou anys, podem dir que està destinada a convertir-se en un clàssic de la filosofia contemporània, i de la literatura comparada, i de la crítica cinematogràfica, i dels estudis culturals; és a dir, resumint, un clàssic de la vida en general.
Aquesta no és, per sort, la primera vegada que es tradueix Stanley Cavell (1926) al castellà. Abans de La filosofía pasado el mañana (que ha traduït David Paradela) vam poder gaudir de Ciudades de palabras (Pre-Textos), o d’El cine, ¿puede hacernos mejores? (Katz), les estructures dels quals, semblants al del llibre que ens ocupa, segueixen un mateix patró: partir de lectures de Shakespeare, de Fred Astaire, d’Emerson, de Walter Benjamin o de Thoreau per apuntar cap a aquells conceptes que, en ser utilitzats d’una determinada manera, ens sembla que fonamenten alguna cosa, creant per aconseguir-ho l’espectre d’una certesa que mai hauria de ser confosa amb un dogma.
El punt de partida és, sobretot, el Ludwig Wittgenstein de les Investigacions filosòfiques, citat àmplia i profusament en tots i cadascun dels capítols. En la seva obra de maduresa, Wittgenstein analitza com utilitzem els conceptes, com diem les paraules, i com s’articulen aquestes paraules en gestos o accions, per arribar a la conclusió que hi ha una indubtable relativitat en la manera en què ens hem creat el nostre sistema comunicatiu/vital. El màxim que es pot dir, sense incórrer en malentesos, de la relació entre concepte-paraula-cosa, o significat-significant (per no parlar d’expressió, emoció, pensament, idea…) és que sí hi ha una certa correspondència, una relativa causalitat, una indubtable relació entre ells, però que la naturalesa d’aquesta relació és de difícil concreció, i creure en una fonamentació natural i/o ontològica, o fins i tot parlar-ne en termes absoluts, és caure en la metafísica; és, com diria Wittgenstein, fer volar coloms.
Hi pot haver relacions entre les paraules i les coses, igual que entre els nostres pensaments i les nostres accions, de la mateixa manera que podria no haver-les; participar de certs significats implica ser part d’un cert joc de llenguatge, i això és gairebé el mateix que dir que pensar d’una manera pot ser parlar d’una manera, i parlar d’una manera pot ser viure d’una manera, però que aquestes regles podrien funcionar de manera molt diferent sense que per això resultessin més veritables o menys falses que les actuals.
Les nostres certeses existeixen sobretot a partir del moment en què les articulem lingüísticament com quelcom precís, i la realitat es converteix llavors en allò al que atorguem la noció de “realitat”, sigui aquesta la que sigui. La qual cosa, diria Cavell, no nega que hi hagi “la realitat”, sinó que hem de tenir en compte que “la realitat” és un concepte amb les seves llums i les seves ombres i utilitzable de molt variades maneres.
El que més admira Cavell de Wittgenstein és l’estat anímic o psicològic subjacent a la seva escriptura, i la seva concepció del llenguatge tal que joc. Com ell mateix admet, de les Investigacions filosòfiques (¿i no pot dir-se això mateix d’exactament tota la resta?) Es poden deduir actituds (vitals?) molt diverses. Una d’elles és la que adopta l’escriptor austríac Peter Handke, que davant les relacions esotèriques entre llenguatge i realitat exerceix de retratista de fissures (veure El miedo del portero al penalty o El chino del dolor). Una altra molt diferent és la que presenta el mateix Cavell en moltes de les seves obres; es diria que generalment arrossega un optimisme propi d’un cert Estats Units, creador i enfortidor a la manera d’Emerson, i per tant molt lluny de l’esperit decadent i europeu de Handke.
Al brutal anàlisi d’aquest, Cavell oposa el seu “perfeccionisme moral”, és a dir, un registre de la vida moral que precedeix, o intervé en, l’especificació de les teories morals amb què comprenem i jutgem els nostres actes. Lliure, gràcies a Wittgenstein, dels falsos lligams ontològics entre dolor i expressió, o entre voluntat d’acció i gest, i gaudint de la llibertat de poder escollir en cada moment per què i com fem el que fem, Cavell es planta davant de dos móns que han coexistit en el nostre pensament des de Plató fins a Derrida, passant per Nietzsche i Kant i a Ibsen i Strindberg: el món de les coses que veiem, pensem i diem contra el món de les coses que podríem veure, pensar i dir. Que en certa manera es negui l’”ideal” no vol dir que no puguem analitzar en base a què i de quina manera entenem el bé, i de quina manera i en base a què es diu que fem el bé. Aquesta tensió entre “el que hi ha” i “el que podria haver” porta el filòsof a banyar-se en tots els rius i en tots els mars, armant un discurs amb textos i fonts que no sempre passarien per filosòfics (com tradicionalment no ho han estat els d’Emerson).
Que a hores d’ara Cavell encara hagi de defensar el seu recurs al “cinema” per “parlar de filosofia” no deixa de semblar una mica antiquat, tenint en compte que si els nostres actes poden dir de la nostra psicologia el mateix que les nostres paraules del nostre llenguatge, i si la relació d’adequació entre el que diem i el que volem dir és la mateixa que la que hi ha entre una obra artística i els mecanismes que utilitzem per crear-la, en realitat la separació entre el que hi ha i no hi ha, o la divisió del coneixement en disciplines, és un assumpte d’hàbit, de costums, abans que de la suposada naturalesa o dels fonaments ontològics de les coses. La qual cosa, com ja s’ha dit, no vol dir que les relacions (de significat, d’adequació, de correspondència) no existeixin, sinó que són així i les utilitzem així per motius determinats, que no decisius.
Stanley Cavell ens ensenya (igual que Peter Handke, Jacques Derrida, i tants d’altres) que llegir és, com pensar, o com viure, cosa que ens determina alhora que alguna cosa amb el que nosaltres determinem (o, com diria Handke, abans de cada gest tenim l’oportunitat de recuperar tot el que hem perdut). Els ressons nietzscheans del seu pensament són ben patents, igual que el seu esforç per dur a la pràctica aquest comentari que Wittgenstein deixa anar com de passada, en què diu que la filosofia parla de la filosofia de la mateixa manera que l’ortografia es relaciona amb la paraula “ortografia”. Tots dos autors segurament volien ajudar-nos a descobrir el nostre món, a aclarir el nostre pensament. Cavell, a la seva manera, aconsegueix exactament el mateix. Si has de llegir un assaig en els propers dotze mesos, que sigui de Stanley Cavell. Fer-ho és tan necessari, i tan revelador, com llegir la teva llista de la compra.
