Nadia Ghulam va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Té un record feliç de la seva infantesa: les converses amb la seva tieta, les estones agradables escoltant música, el seu pare jugant despreocupat a les cartes, les seves tardes veient dibuixos animats a la televisió… Però tot això es va truncar quan va esclatar la guerra: van assassinar el seu germà, el seu pare es va deixar vèncer per la desesperació i una bomba que va caure a casa seva va deixar ferides en el rostre de Nadia que no han desaparegut. A l’Afganistan els talibans van prohibir les dones treballar i això va fer que ella es vestís de noi per poder fer feina i portar un mínim sou a casa. Tot això ho va explicar en la seva primera novel·la, El secret del meu turbant. Fa gairebé una dècada que viu a Catalunya, després que una família catalana l’acollís a través d’una ONG. Ara publica La primera estrella del vespre (Rosa dels Vents/Plaza & Janés), juntament amb Javier Diéguez, on novel·la la vida de les dones de la seva família que es van quedar a l’Afganistan, les persones que ella considera les autèntiques valentes.
A El secret del meu turbant, la teva primera novel·la, vas explicar la teva experiència d’infantesa a l’Afganistan, quan et vas fer passar per noi per poder treballar, ja que els talibans van prohibir les dones fer-ho, i així aconseguir un mínim de sou per portar a casa. En aquesta ocasió parles de les dones de la teva família que es van quedar al teu país una vegada vas marxar.
Sí, sempre que parlo de la meva experiència, la gent em diu que sóc una noia molt valenta, que he arriscat molt. En canvi, jo crec que les persones autènticament valentes s’han quedat a l’Afganistan, com la meva tieta, la meva mare o la meva cosina. Amb aquesta novel·la volia reivindicar la valentia de les persones que són anònimes. Jo no volia ser la protagonista aquesta vegada, perquè sense el coratge i l’ajuda de les dones de les quals parlo en el llibre, jo no hauria aconseguit sortir-me’n. Elles no han tingut l’oportunitat que vaig tenir jo i necessitava que els lectors ho sabessin, que les coneguessin d’alguna manera.
Ser dona a l’Afganistan no és fàcil…
Les dones afganeses no tenen una vida gens fàcil per les dificultats que imposen els homes. Algunes pateixen moltíssim, però lluiten i tot i les dificultats segueixen construint coses, il·lusions. Com deia, al llibre parlo de la meva cosina, de la meva tieta, les germanes, una tieta del meu pare… No som una família molt nombrosa, però puc dir que en la meva família hi ha dones que són un autèntic exemple.
Quin record tens de l’Afganistan de la teva infantesa?
Costa molt de transmetre-ho. He intentat parlar de l’Afganistan de la pau i l’alegria, el país dels dinars feliços en família, de les estones agradables escoltant música, del meu pare jugant despreocupat a les cartes amb el meu tiet, el país del meu tiet venint a casa entusiasmat per les innovacions de la fàbrica on treballava, de les meves tardes veient dibuixos animats a la televisió. Però tot això és ara per a mi com una mena de somni molt positiu, un paradís que no vull perdre i per això escric. Escric per no oblidar aquell paradís.
No queda res d’aquell paradís?
La gent a l’Afganistan ara és més trista, perquè, per exemple, si hi ha una festa o una celebració important, pensen que si surten al carrer i van a algun lloc molt concorregut, poden patir un atemptat. Aquesta sensació és més greu als pobles, on es viuen situacions realment dramàtiques: no hi ha escoles, hi ha molta violència, no poden tenir ràdios ni accedir a cap tipus de coneixement. I, a més, la presència dels talibans encara és molt visible.
Kabul, la capital, és molt diferent?
A Kabul hi ha molts avenços. Hi ha universitats, hi ha dones periodistes, cantants, músiques i, fins i tot, ha arribat el capitalisme. En la meva època no hi havia ni escoles. Ara bé, també a la capital hi ha atemptats molt sovint i moren nois i noies joves, innocents. La tranquil·litat no és ni molt menys total a Kabul. Fa pocs dies una bomba va matar uns estudiants d’una universitat.
Hi ha esperances d’acabar amb això?
Es podria començar per no vendre armes als terroristes. Espanya s’escuda dient que no ven armes a països que estan en conflicte. I això què vol dir? En un país no hi ha una guerra fins que un dia esclata. I, si no esclata, és igual perquè les armes circulen. Si els talibans tenen armes, maten a població innocent. Si no en tenen, llavors lluitaran amb pedres, però dues persones que es tiren pedres només es fan mal entre elles.
Aquesta sembla una batalla perduda…
No és només això. El govern té un pressupost que dedica en bona mesura a evitar la guerra. Però la guerra no s’evitarà invertint en despesa militar. Les futures generacions han de poder treballar, l’economia s’ha de reactivar, les fàbriques han de tornar a obrir… Si la gent té feina, tindrà un sou i podrà viure amb un mínim de dignitat. Però ara mateix això no és possible a l’Afganistan a menys que vulguis entrar a l’exèrcit. I resulta que qui vol entrar senzillament entra, sense cap prova, ni psicològica ni de cap mena. Entreguen armes a gent jove que mai ha conegut la pau perquè garanteixin la pau.
I aquest no és el pitjor dels casos.
No, perquè hi ha molts joves que s’uneixen als talibans a fer la guerra perquè no tenen cap més alternativa. No poden treballar les terres perquè estan contaminades per les bombes. No tenen res, es moren de fam, i un dia els hi ve una persona, els hi dóna diners, una arma i els hi diuen que la seva feina serà defensar el seu país i la seva religió. I accepten.
Accepten sense creure en el que fan?
Quan he anat a Afganistan, he parlat amb alguns joves que s’han unit als talibans. Els pregunto, per exemple, que en quin llibre sagrat està escrit això de matar persones. I no ho saben, perquè molts no coneixen l’Islam. Només coneixen la fam. Un dia arriba un àrab, que parla una llengua que no entenen, els hi fa la oferta i es deixen convèncer.
Caldria preguntar-se què faríem nosaltres davant d’aquest escenari…
Quan jo vivia a l’Afganistan, estava desesperada, la guerra et deixa psicològicament devastada i llavors busques maneres de suïcidar-te. Després de nou anys de teràpia amb psiquiatres, encara no ho he superat. La ràbia que sents en alguns moments fa que no puguis distingir el que és bo del que és dolent. Si a mi em diuen ara que les meves opcions són morir de gana o anar amb els talibans, jo preferiria morir de gana. Però això ho dic ara, des d’Europa. Si encara estigués allà, no sé quina seria la meva resposta.
Són dues opcions realment desoladores.
Per això els afganesos necessiten oportunitats, una alternativa al terrorisme i a la fam. La gent allà no sap què fer amb la seva vida. Calen opcions. A més, el país està ple d’orfes, nois i noies que no tenen res ni ningú. I d’ells se n’aprofiten els talibans.
Quan eres petita va caure una bomba a casa teva i et va produir seqüeles físiques i psicològiques. Vas fugir de les bombes cap a Europa i ara les bombes vénen aquí…
I és molt trist. Vaig arribar a Europa plena d’esperances. Vaig aterrar a Espanya el novembre de 2006 i uns mesos després vaig anar a una manifestació multitudinària amb el lema ‹‹no a la guerra››. Vaig sentir que no estava sola, al voltant meu hi havia moltíssima gent defensant la pau. Això no vol dir que a Europa no hi hagi gent dolenta. La meva mare sempre deia que el món és com un gran bosc on pots trobar plantes medicinals i plantes verinoses, així que a qualsevol lloc pots trobar gent que vol ajudar i gent verinosa. A Europa, a l’Aràbia, a l’Afganistan, als Estats units i a tot arreu. Jo he tingut la sort de trobar a Europa una família catalana que em va acollir i que són àngels.
Després d’haver viscut amb la teva família afganesa i amb la teva família catalana, trobes que els llaços familiars són diferents al teu país d’origen i al teu país d’ acollida?
Sí, és molt diferent. En general, la societat es comporta de manera molt diferent. Aquí la gent és més individualista, està molt pendent del seu salari, pagar la seguretat social, les vacances… Allà, en canvi, es pensa molt més en els familiars, els veïns, els amics… No només penses en com pots estar tu bé, sinó en com pots fer que els que t’envolten estiguin bé.
A banda d’escriure llibres, també fas altres activitats per donar a conèixer la cultura de l’Afganistan.
Sí, faig xerrades en escoles i altres centres on parlo de l’Afganistan que no apareix als mitjans de comunicació. També faig classes de cuina afganesa a grups reduïts. I una obra de teatre, Nadia, amb la que pretenc fer viatjar els espectadors al meu país. Tot això m’ajuda econòmicament i així puc ajudar jo a la meva família afganesa.
I els nens de les escoles no es queden parats?
Una vegada un nen de sis anys només volia parlar de l’Osama Bin Laden. Hi ha molta gent que parla d’ell com si fos afganès i la veritat és que no només no ho era sinó que a més a l’Afganistan poca gent sap qui era Bin Laden.
Cada cop hi ha més dones lluitadores en països com Afganistan, Pakistan o Aràbia. Vol dir això que es van obrint finestres?
Sí, clar que sí, totes les reivindicacions ajuden moltíssim. Serveixen perquè a Occident la gent conegui la realitat de tots aquests països, però també serveixen perquè els afganesos, pakistanesos o àrabs reflexionin sobre el que estan fent bé i el que estan fent malament.
T’agradaria tornar a viure a l’Afganistan?
Tinc clar que hi vull anar. M’estic formant aquí a Catalunya, però voldria treballar allà. I si quan hi vagi necessito més formació, tornaré aquí. I sempre tindré dues famílies.
