Qui va ser l’imbècil que va inventar els miralls?

Maria Nunes / @mnunesal

Pretty és la versió al català de Reasons To Be Pretty de Neil LaBute, famós director, guionista i dramaturg nord-americà especialista en posar de manifest en els seus treballs les relacions humanes de manera brutalment crítica, esmolada i càustica. L’obra va ser estrenada el 2008 a l’Off-Broadway, i juntament amb The Shape of Things i Fat Pig forma part d’una trilogia centrada en la crítica despietada a l’obsessió de la societat actual pel culte a l’aparença física. En opinió de Marilia Samper, la directora de la versió que passa per La Villarroel, l’obra «confronta de manera brutal i estimulant l’actual obsessió de la societat amb l’aparença física» i des de la comicitat, «planteja per què els valors estètics ens obsessionen tant i ens limiten en les decisions sobre amb qui ens relacionem i per què”. D’acord amb aquestes coordenades, Pretty qüestiona a fons el valor que atribuïm a l’aspecte físic de les persones, sobretot en una societat regida per uns cànons de bellesa impossibles i dominada per aquest culte a l’aparença i la superficialitat que alimenten la publicitat, els mèdia i les xarxes socials.

Guapo o normal?

Pretty presenta quatre personatges normals en un context actual: una perruquera, una segurata i dos treballadors en una empresa de logística. La Meri i l’Edu, la Carla i en Toni, interpretats per Sara Espígul, Pau Roca, Mariona Ribas i Joan Carreras, que de manera divertida i convincent es posen en la pell d’aquests personatges. Com ens expliquen en la presentació, el món de l’Edu entra en caos quan la seva parella (la Meri) s’assabenta que ha fet un comentari, aparentment inofensiu, sobre la seva cara. Però això és només el començament: el millor amic de l’Edu, el Toni, està casat amb la millor amiga de la Meri, la Carla, i quan les coses es compliquen a la vida de la parella, els amics es troben enmig de tot plegat. L’equació emocional es complica exponencialment. A mesura que les seves relacions s’enfonsen, els quatre amics s’enfronten a la infidelitat, la traïció i l’engany que s’ha apoderat, de sobte, de les seves vides.

Els personatges, com afirma Samper, són força primaris i viscerals, poc reflexius,  però ens plantegen unes situacions reals d’una manera potser menys barroera i més sofisticada que podem trobar en totes les esferes socials. Pretty, a més d’un mirall de la importància de l’aparença física i dels prejudicis amb què la jutgem, és també un mirall d’actituds en les relacions personals i de parella, on en la guerra de sexes hi ha un rerefons de molta superficialitat i incomprensió. ¿Quina profunditat tenen unes relacions de parella on l’aspecte que pot motivar una crisi és un judici sobre la bellesa i l’aparença física? Quin tipus de relació és aquesta en què la bellesa, l’aparença, el físic, l’«estar bona» són determinants? ¿Fins a quin punt som lliures de funcionar  sense aquests clixés en les nostres relacions?

Pretty ens planteja totes aquestes qüestions amb una ironia càustica i esmolada. Al capdavall, la ironia és el mètode més eficaç i sa per motivar una reflexió crítica ja que ens permet riure’ns de nosaltres mateixos, distanciar-nos de les emocions i admetre aquelles coses que potser no estem disposats a veure quan ens mirem al mirall extern i intern. El cert és que amb l’obra et fas un tip de riure per la manera tan descordada com ens ho presenten, però tracta un tema molt seriós i problemàtic. Això sí, recomano als espectadors d’estar preparats per entrar a la sala amb autoestima i molt d’humor, i d’estar molt atents als detalls de l’obra; a la sortida veureu per què.

_______

Pretty / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text de Neil LaBute / Direcció de Marilia Samper / Fins el 12 de juny / 20 euros / www.lavillarroel.cat