L’infern són els altres

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Huis clos és una peça teatral, en un acte i cinc escenes, escrita per Jean-Paul Sartre el 1943 i estrenada a París el maig de 1944, al théâtre du Vieux-Colombier. És, sens dubte l’obra més emblemàtica del teatre de Sartre, un text de contingut altament simbòlic dins el corrent de l’existencialisme francès, i on apareix la tan cèlebre frase «L’enfer c’est les autres». Una frase que, per cert, Sartre va sostenir sempre que s’havia malinterpretat, i que el que ell pretenia dir era que «els altres són en el fons el que hi ha de més important en nosaltres mateixos per al nostre propi autoconeixement». Evidentment que si les relacions amb els altres són verinoses es converteixen en un infern.

Tres personatges, tres desconeguts, es trobaran després de la mort reunits per l’atzar en una mateixa cambra tancada que hauran de compartir eternament. Aquest és l’infern de la modernitat on els «clients» són conduïts a les cambres per un asèptic majordom. No hi ha flames infernals ni turments físics, l’autèntica tortura eterna és mental. Tancats en aquesta cambra closa, cada un dels tres personatges, dues dones i un home, es converteixen en jutges ferotges de si mateixos i dels altres. Jutges i alhora víctimes de les accions comeses en vida perquè el passat és irreversible sense remissió possible, i de les relacions malaltisses que comencen a establir entre ells. «Víctimes de si mateixos i desesperats per salvar-se, trobaran en l’expiació un vincle per acceptar junts les seves destinacions. Resignats, adverteixen que els han brindat el necessari per edificar la seva condemna. Després de tot, l’infern són els altres.»

Quant a la versió de l’obra que presenta la companyia La Salamandra al Teatre Akadèmia, la jove Loredana Volpe dirigeix un muntatge ambiciós basat en la potència del text de Sartre, en traducció de Gerard Guerra i Ribó, i en el bon treball dels actors. Volpe ha creat una dramatúrgia que vol posar en tensió l’espectador des de l’inici, per això la presència dels actors en escena i l’arrencada brutal amb el clímax màxim de tensió a què arriba l’obra previ al desenllaç. Després del xoc inicial, es produeix una calma plena de fredor on assistim el desenrotllament de la trama dramàtica i es van descobrint els tres personatges principals, les seves accions i motivacions.

El primer en arribar a la cambra infernal és el personatge masculí, Garcín, el periodista i home de lletres que dirigia un diari pacifista i que ha estat afusellat per desertor. La segona aparició és la del personatge d’Inès Serrano, una dona dura, poc complaent, estigmatitzada per la seva homosexualitat, ha mort víctima de la inhalació de gas. Estelle Rigault és el tercer personatge, una dona superficial, atractiva i seductora, casada amb un vell ric i amant d’un home molt més jove; morta a causa d’una pneumònia.

Els tres personatges principals són interpretats respectivament per Oriol Casals, Aida Oset i Laura Pujolàs, acompanyats per  Jaume Viñas / Pau Sastre que fan el paper secundari del majordom. Amb la potent intensitat de les seves actuacions, i la combinació de violència, tensió, humor negre i sexe presents en l’obra,  ens aniran descobrint perquè són a l’infern, quins són els seus pecats, de quina manera desesperada, cada un a la seva manera, cerquen una impossible redempció, i, en el laberint asfixiant de les relacions que estableixen entre ells, descobrirem si el veritable infern és ja dins de cada persona o si l’infern són els altres, o potser tot plegat.

__________

No Exit / Teatre Akadèmia (c/ Buenos Aires, 47) / Text de Jean-Paul Sartre / Traducció de Gerard Guerra i Ribó / Direcció de Loredana Volpe / 90 minuts / D’11 a 22 euros / Fins el 19 de febrer de 2017 / www.teatreakademia.cat