Nur Costa / @nurcosta
Rachel Cusk és autora de nou novel·les i tres llibres de memòries. Diuen que sap exprimir les crisis de la mitjana edat i més d’una de les seves obres, pel seu punt autobiogràfic, han creat controvèrsia. Fa 15 anys que trenca tabús sobre la maternitat i també sobre el divorci, entre d’altres. És una autora que no té por a despullar-se. Amb A Contraluz (Libros del Asteroide), inicia una trilogia on el més important és la conversa. Els diàlegs creen un contorn del que la narradora ens vol mostrar de la seva vida. En anglès, el títol original és Outline, que significa precisament això.
La Faye és un personatge passiu que viatja a Atenes per impartir un curs d’escriptura d’estiu. Ella és una escriptora britànica que està divorciada i té dos fills. No sabem gairebé res més d’ella. No explica en públic sobre el que està reflexionant. La història comença amb Faye agafant un avió cap a Atenes i inicia una primera conversa amb el seu company de seient de l’avió. Això ens mostra, d’entrada, com interacciona Faye amb el seu entorn. Passa la seva vida alerta, buscant alguna cosa que desconeix—o que ens fa pensar que no coneix, decidint no mostrar-nos-ho—mentre escolta les històries dels altres. Ho escolta i roman passiva sense actuar. Sovint, no està clar si la narradora està de broma amb ella mateixa i ens pren el pèl, o actua de manera passiva perquè sí, per aprofitar aquest avantatge respecte als altres. És un personatge que s’oculta darrere del silenci. Els testimonis que van donant la sèrie de personatges que la narradora es troba, no són massa satisfactoris ni esperançadors per a les relacions humanes.
La protagonista és una col·leccionadora de converses. Construeix la seva pròpia història amb les converses que manté amb les persones que es troba al llarg del camí que segueix. Les converses formen part d’un eix central de la trama. Tant és l’autoconsciència en aquestes, que poques vegades es preocupa pel nom dels altres personatges amb qui parla. El primer que se’ns presenta és el seu company de viatge, el seu veí de l’avió, a qui no li pregunta en cap moment el seu nom i al llibre apareix múltiples vegades.
La nostra vida es pot representar en històries infinites. La història que expliquem del nostre passat és diferent de com l’explicarem l’endemà. La memòria ens permet jugar amb la nostra història donant-li forma i presentant-la de manera diferent. L’aspiració de l’autora amb aquesta novel·la era trencar els esquemes de la literatura estructurada d’una manera anacrònica que la majoria d’històries segueixen. No hi ha cap arc narratiu a A contraluz. Cap misteri per resoldre. A alguns els hi pot resultar avorrida per aquest motiu: s’endinsa en la narració de com un personatge es descobreix a partir de les històries dels demés. És una aposta arriscada i molts lectors ho acusaran, però d’altres veuran un estil experimental i atractiu. I ho és. Però jo el vaig trobar una manera de narrar intranscendent i tediosa en la que Rachel Cusck divagava per pàgines sense afegir nova informació.
Faye segueix escapant-se. Vol explicar la seva història però defuig de fer-ho. Està obsessionada per la narrativa, i en especial, la seva. Tots estem obsessionats amb les nostres pròpies narratives. Però això em fa plantejar una sèrie de preguntes. ¿Fins a quin punt podem ser tant egocèntrics d’estar parlant amb algú hores i hores i no preguntar-li ni tan sols el nom? Faye només sembla voler la interacció que pot extreure amb algú altre, la llum que li pot aportar a una peça de la seva vida que encara ha d’encaixar. Els nostres relats donen forma als nostres records. ¿Volem treure tant partit de les coses que ens succeeixen al dia a dia que han de tenir un propòsit evident?
A contraluz (amb traducció de Marta Alcaraz) ens fa replantejar la vida dels que coneixem només de vista. D’aquelles persones que ens creuem i que no sabem el seu nom: el noi del metro, el dependent de la carnisseria situada a la sortida del metro, el porter de l’edifici del costat, que sempre neteja el carrer i el nostre, per algun motiu, no el veiem mai fregar l’entrada. O bé el nom dels pares d’alguns dels nostres amics. Gent coneguda amb qui potser algun cop hem mantingut una conversa profunda. Excepte el seu nom. El company de vol de la protagonista n’és un. I no només aquest, sinó el proper, amb el que l’autora tanca el relat: és un de diferent. Rachel Cusk no deixa de comunicar allò que oblidem amb massa facilitat: per les presses d’arribar a l’hora als llocs, pels mals dies, per la tristesa d’un dia perquè sí: que cada persona que trobem pel carrer és una oportunitat nova per conèixer-nos més.
