El poder de la memòria

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El llibre dels miralls (Edicions 62/Literatura Random House) és la primera novel·la escrita directament en anglès pel seu autor, E. O. Chirovici (Fagaras, 1964), romanès, i que actualment viu a Brussel·les. La novel·la segueix moltes de les convencions del gènere negre però compta amb trets originals, tant argumentals com de redactat, que la fan força interessant. Un agent literari rep el manuscrit d’un escriptor frustrat que sembla haver tret l’entrellat d’un crim esdevingut trenta anys abans, el 1987, en el qual va estar implicat d’alguna manera, fins al punt de ser considerat sospitós. El manuscrit, però, no està complert, a l’espera de la resposta editorial.

La novel·la està dividida en tres parts, a la primera la narració la fa aquest agent literari. La segona l’explica un periodista a qui l’agent encarrega la investigació sobre els fets, ja que l’autor del manuscrit rebut ha mort. La tercera part ens la narra un policia jubilat, amb un principi d’Alzheimer, que va treballar en la investigació del crim en el seu moment. Els detalls de la història es van relacionant, així com els personatges. La víctima va ser un professor universitari, psicòleg, amb un gran prestigi i amb moltes ombres en la seva vida personal. L’autor del manuscrit era aleshores un jove estudiant que tenia cura de la seva biblioteca, una feina que va trobar gràcies a la seva relació amb una altra estudiant, brillant i enigmàtica, amb qui va tenir una estranya relació amorosa.

La novel·la incideix en la memòria, en com oblidem o reconvertim, imaginem i suposem i ens enganyem a nosaltres mateixos. Els límits de la psicologia, l’efecte dels fàrmacs i fins i tot l’autobiografia de nosaltres mateixos que conformem al llarg de la vida estructuren el rerefons personal de cadascú, tenen un pes rellevant en el conjunt del llibre. Ens movem entre mentides, de vegades fins i tot de forma inconscient. El llibre juga amb el recurs dels misteris anunciats, recorre a algunes casualitats, sobretot en el desenllaç, amb l’aparició d’algun personatge inesperat. El gènere precisa d’aquestes petites trampes per tal de mantenir l’interès, i això tant pel que fa a la literatura com al cinema o la televisió.

S’agraeix que la violència sigui continguda, sembla que darrerament se cerquen camins literaris, pel que fa a la novel·la negra, que accentuen les truculències i les descripciones excessives de crueltats. Tan sols hi ha un crim, encara que ens trobem més d’un criminal.  Una altra tendència és anar acumulant cadàvers al llarg de les narracions modernes de misteri, com si aquesta acumulació fes més atractiva la història.  Cal esbrinar el passat, el crim no es va resoldre en el seu moment i jugar amb el pas del temps és sempre un recurs molt apreciat pels lectors i ple de possibilitats. E. O. Chirovici escriu molt bé, domina l’ofici i sap mantenir en tot moment l’interès narratiu, malgrat que, com sol passar sovint en la novel·la de gènere, resulta més brillant i imaginatiu el plantejament que no pas el desenllaç.

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

• Enterrad a los muertos, de Louise Penny (Salamandra).
• L’última confidència de l’escriptor Hugo Mendoza, Joaquín Camps (Planeta/Columna).
• L’última sortida, Federico Axat (Columna/Destino).
• Los dioses cansados, Andrés Pérez Domínguez (Alianza).
• El ángulo muerto, Aro Sáinz de la Maza (RBA Libros).