Aro Sáinz de la Maza (Barcelona, 1959) publica El ángulo muerto (RBA Libros), el segon cas de l’inspector Milo Malart, després de la bona acollida que va tenir la primera entrega, El asesino de La Pedrera (RBA Libros). En aquesta ocasió, Malart ha d’investigar l’assassinat d’una noia jove, el cos de la qual ha aparegut a Collserola. No hi ha signes de violència al seu voltant i ella semblava tenir una vida tranquil·la, sense enemics ni problemes, però quan Malart comença les seves indagacions, descobreix que poca gent coneixia realment el que tenia entre mans la víctima. El ángulo muerto es una novel·la negra que retrata la societat de la crisi, integrada per persones que lluiten per escapar de les seves vides a qualsevol preu.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El asesino de La Pedrera s’apropava més al thriller i El ángulo muerto més a la novel·la negra. En quin gènere se sent més còmode Milo Malart?
La trama condiciona l’estructura, i el tema condueix a una forma concreta. Si a El asesino de La Pedrera, i a causa de la “peça Gaudí”, la novel·la sonava més a thriller, és perquè vaig comprovar que aquesta era l’única forma de desenvolupar-la. A El ángulo muerto, en canvi, sent la crisi el teló de fons, requeria un canvi de registre, una forma més sòbria i minimalista, amb major economia de mitjans, amb retallades, si ho vols dir així. A diferència dels cineastes, que disposen de molts i variats recursos per explicar una història, nosaltres els escriptors només comptem amb dos: la paraula i l’estructura. Milo Malart se sentirà més o menys còmode en funció del cas, no del gènere.
Milo Malart segueix sent un tipus amb el caràcter agre… Li donaràs una mica d’oxigen en la següent novel·la o seguirà malhumorat?
Més que un tipus de caràcter agre, Milo Malart és algú sincer, d’una franquesa aclaparadora. No s’esforça a agradar o a caure simpàtic, li és igual. Potser li falti mà esquerra, ser més polític o diplomàtic, un tret que odia, però si es mostra abrupte és perquè li resulta impossible sentir-se feliç. Qui és feliç en aquests temps? Excepte els polítics i els diplomàtics, gairebé ningú més. El mal humor és l’estat natural avui dia de qualsevol que tingui consciència. Una altra cosa és que aconsegueixi dissimular-ho, o tingui el control necessari. Mentre persisteixi aquesta situació, Milo seguirà malhumorat.
I què em dius de Rebeca Mercader, la companya de feina de Milo? No es mereix que Milo la tracti amb més afecte?
La pregunta podria formular-la a l’inrevés: ¿no mereix Milo que Rebeca el tracti millor? Em refereixo a per què ella tracta de canviar-lo en comptes d’acceptar-lo tal com és en realitat. Bé, és clar que tots dos seguiran igual, el que provoca un conflicte, i el conflicte fa que la seva relació avanci, donant tombs, però que avanci. Més o menys com en la realitat, no?
Sempre s’ha dit que tota novel·la negra és un retrat de la societat. En aquest cas, El ángulo muerto parla, entre altres coses, de la crisi. ¿La crisi ha convertit innocents en delinqüents?
La crisi ha empès molta gent a carrerons sense sortida. Un cop allà, a la vora de l’asfíxia, la reacció d’una persona és imprevisible. Parlo de supervivència, de situacions límit. I després de vuit anys de desgast, suportant l’insuportable, algú devastat pot dur a terme una acció impensable per a ell temps enrere. Com va dir Vázquez Montalbán: “El crim pot ser una reacció primària, una resposta biològica”. És a dir, salvatge, animal. Intento exposar què sent una persona acorralada per una situació així, una situació que, per cert, avui ens pot passar a qualsevol en qualsevol moment.
La crisi també ha convertit delinqüents en innocents?
Suposo que et refereixes als polítics corruptes i el seu anar-se’n com si res. El nostre país és així, forma part del folklore nacional. Tot i que cada vegada hi ha més sentències que els condemnen, podria citar-te una dotzena de noms que no veuran la presó ni de lluny, i parlo de corruptes i lladres confessos. Pur esperpent.
En aquest context, segur que Milo Malart seria dels que no votarien en unes eleccions…
Per què penses que Milo Malart no votaria? Per descomptat que votaria, ho faria fins i tot en una reunió de comunitat de propietaris, si fos propietari, és clar. Milo mai renuncia a cap dels seus drets. Ara bé, com a protagonista de novel·la negra, i a causa de la seva rara coherència interna, votaria en blanc.
La principal víctima de la novel·la és una noia jove que apareix morta a Collserola. És una noia que somia amb una vida millor, però els somnis a vegades es trunquen. Podem dir que El ángulo muerto és també una novel·la de somnis frustrats?
És una novel·la que parla de fugides. De fugides a qualsevol preu. Sense eufemismes barats tipus “mobilitat exterior” i altres bestieses per l’estil. De fugir com sigui, i punt. Sense bromes ni lírica ni mitges tintes. Aquí, l’eix temàtic és la desesperació.
En la novel·la, a més, no hi ha botxí que no sigui també víctima. Potser la línia que separa les dues condicions és massa prima…
Avui és tot tan surrealista i esperpèntic, insisteixo, que ja no hi ha línies que valguin, s’han difuminat. El blanc i el negre han deixat el seu lloc al gris. Un gris colom, brut, insalubre, epidèmic.
¿El ángulo muerto exigeix un lector molt més despert que El asesino de La Pedrera?
Despert no ho sé, com a mínim que no estigui adormit. Potser més atent. A El ángulo muerto, i causa del que deia de l’economia de mitjans i d’una forma minimalista, vaig decidir explicar menys, no donar-li al lector tot mastegat ni posar l’accent en les coses. Tot està explicat, que no s’estengui el pànic, però de manera concisa i subtil. Els detalls són bàsics en aquesta novel·la, i el lector sabrà interpretar-los, lligar caps per si mateix, sense necessitat de redundàncies. Estic convençut. Ara bé, aquesta sobrietat té un preu: el lector que llegeixi en diagonal es quedarà a la planta baixa, sense gaudir de les vistes.
Barcelona segueix tenint pistonada com a escenari per a la novel·la negra?
La segueix tenint i la tindrà. És l’escenari ideal. Ho té tot. És perfecta. Inacabable.
A quin barri de Barcelona el gènere negre li deu una novel·la?
Diria que tots ja han estat tractats en més o menys mesura. Hi ha un, potser, que no ho ha estat tant. És precisament el barri on transcorre l’acció del tercer lliurament de Milo Malart. Però fins aquí puc llegir.
Un autor de novel·la negra és també lector. Què és el que tu, com a escriptor, no pots suportar quan llegeixes una novel·la negra?
Si parlem de novel·la negra amb policia o succedani com a protagonista, que aquest no investigui, que no dubti, que no s’equivoqui, que el cas no ho transformi o no l’afecti, que els altres personatges no siguin canviants i polièdrics… En resum: que la novel·la sigui negra però no novel·la. O el que és el mateix, que sigui una novel·la negra plana.
Aro Sáinz de la Maza ven a Espanya, però arrasa a França. A què creus que és degut?
Ni idea, la veritat. Alguns crítics francesos han assenyalat a Malart com el relleu del segle XXI de Pepe Carvalho o Méndez, dues figures que veneren. És una cosa que m’afalaga, per descomptat, però els francesos són molt generosos i millor que no m’ho acabi de creure. Espera, ja ho tinc: segur que és pel savoir faire de Milo, aquest personatge malhumorat i de caràcter agre que deies abans…
Pel que fa a la novel·la negra com a gènere, no s’ha espremut massa a la gallina dels ous d’or?
D’entrada, dubto que la novel·la negra sigui la gallina dels ous d’or en un sector editorial com el nostre. Excepte alguna excepció, no les veig ocupar els primers llocs de les llistes de vendes. Però de ser com dius, potser que s’hagi abusat del boom, pot ser que hi hagi massa festivals, pot ser que moltes editorials hagin publicat sense excessiu criteri… no ho sé. Savis té l’Església, i jo només sóc un escolà.
Consideres que hi ha debat real sobre el gènere negre a Espanya o els congressos i trobades de novel·la negra només serveixen com a expositors de novetats?
Al meu entendre, hi ha debat real i els congressos i trobades de novel·la negra serveixen com a expositors de novetats a més de com a lloc per conèixer autors d’aquí i d’altres països. És clar que la meva opinió no és molt autoritzada ja que no tendeixo a freqüentar-los.
El tancament de la llibreria Negra i Criminal ha fet mal a aquest debat, almenys a Barcelona?
Sens dubte, i aquí la meva opinió si és autoritzada ja que era un habitual. El tancament de qualsevol llibreria em suposa un mal tràngol, una pèssima notícia. La diferència amb Negra i Criminal va ser la intensitat. Personalment, ho vaig viure com una tragèdia. Molt de Milo Malart va néixer allà, viu a dues passes del carrer Sal, i encara avui torna de tant en tant en silenciós i malenconiós pelegrinatge. El seu tancament ens ha deixat orfes a molts autors.
Amb quin autor o autora de novel·la negra aniries a sopar?
¿Parlem de sopar amb estovalles i coberts o tapes en una barra? ¿Sopar, copa i a casa teva casa o a la meva, o només sopar, conversa i passi-ho bé? Els detalls són bàsics, necessito conèixer-los. ¿I només pot ser amb un o amb una? En fi, si he d’escollir, diria que amb Fred Vargas. O amb Ian Rankin. O amb Larry Block. ¿No podria ser amb diversos? Què tal taula per a tres: amb Manuel Vázquez Montalbán i Francisco González Ledesma, si estiguessin vius.
Abans parlaves que Milo Malart ja està investigant un nou cas. Suposo que ara mateix el secretisme és absolut…
Res de secretisme, sóc transparent com la lent d’un microscopi del CSI. T’explico l’eix principal: l’acció transcorre a Barcelona; s’ha comès un assassinat cruel i complex; la cosa s’embolica, res és el que sembla, i es complica fins a dir prou; passa de tot; el trencaclosques no encaixa de cap manera; després d’una successió de girs inesperats, Milo Malart s’acosta a la veritat quan… Què n’opines, creus que resoldrà el cas o no?
