La feblesa i la tirania

Andrés Pérez Domínguez publica 'Los dioses cansados', una novel·la negra que explora els límits de la condició humana

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Està clar que la crisi econòmica que ha patit Espanya -i que, de fet, encara pateix- ha servit, per una banda, per adonar-nos del que són capaces algunes persones per tal d’enriquir-se; per una altra, per posar a prova els nostres límits, la nostra capacitat, com a individus i com a societat, de mantenir-nos dintre d’una certa serenor tot i el que hem hagut d’empassar-nos aquests darrers anys. La desesperació pot portar al més innocent a caure en la temptació dels diners fàcils, encara que il·lícits, igual com pot portar al poderós a abusar del seu poder. Una crisi és una lluita per la supervivència que amenaça els fonaments de la nostra condició humana, i aquest és el paisatge pel qual trepitja el lector de Los dioses cansados (Alianza), la darrera novel·la de l’escriptor sevillà Andrés Pérez Domínguez.

Tot comença amb un accident de trànsit. Álvaro i Belén condueixen per una carretera, de nit, i es deixen endur per la passió quan, en un revolt, un cotxe que ve per l’altre carril perd el control i s’estavella. A dintre hi anava un home que mor immediatament. La parella decideix que, donat que l’altre conductor ha perdut la vida, el millor és marxar i no complicar-se l’existència. Per altra banda, Leopoldo Barrena, un home respectable que acabava de crear un nou partit polític que concorreria en les properes eleccions autonòmiques, apareix mort, suposadament perquè s’ha suïcidat. Hi ha un detall, però, que no pot treure’s del cap Carmen Benjumea, amiga íntima de Barrena i mare de la comissària Eugenia Plaza: pocs dies abans, algú havia robat de la caixa fort del polític uns papers de suma importància. Davant la insistència de Benjumea, Eugenia Plaza decideix encarregar una investigació a Nico Gallardo, l’inspector protagonista de la novel·la, un home divorciat, cansat una mica de tot, que acaba de tornar a Sevilla després que anys enrere havia marxat per allunyar-se d’un cas que l’havia enemistat amb la meitat de la comissaria.

Los dioses cansados és una novel·la negra que a mesura que avança, es va tornant més ambiciosa. Apareixen noves víctimes, la taula de possibles implicats creix mica en mica i a sobre Gallardo no ho tindrà fàcil perquè haurà d’enfrontar-se a diverses tempestes emocionals: tornar a creuar-se amb aquells companys que ara són enemics declarats; veure novament la seva exdona i la seva filla petita, amb qui gairebé no ha tingut relació en els darrers anys; adaptar-se a la ciutat que va abandonar i que li provoca certs records; i haver de mantenir l’equilibri entre tracte professional i tracte personal amb la seva íntima amiga, la comissària Plaza, i la mare d’aquesta. Però Gallardo no és el típic inspector de novel·la negra incapaç de ser feliç, fred, cremat per la vida i amb males puces. Gallardo ha tornat a Sevilla perquè es vol donar una nova oportunitat i, tot i que no és fàcil lliurar-se del passat i dels errors que ha comès, almenys no perd l’esperança en ell mateix, en la professió i en el gènere humà. Gallardo ha tornat per quedar-se, vol fer les coses bé i demana a crits protagonitzar més novel·les en el futur.

La trama de Los dioses cansados s’emmarca en la crisi i els seus efectes, però no és una novel·la negra sobre la crisi. El realment important aquí són els conflictes interiors de cadascun dels personatges. De tota la galeria d’homes i dones que ens ofereix Andrés Pérez Domínguez, no hi ha cap que no hagi d’enfrontar-se amb els seus propis fantasmes, siguin víctimes o botxins, papers principals o secundaris. En aquest sentit, l’autor porta al lector a fer l’exercici de plantejar-se en tot moment què faria ell si estigués en la pell dels personatges. És per això que aquesta trama parla de justícia, d’humanitat, de desesperació, de lleialtat, de traïció, de culpa, de redempció. Aquests ítems estan contextualitzat en una història de la crisi, però podria ser qualsevol altre escenari ja que el que l’autor vol, en essència, és furgar en la condició humana i explotar uns conflictes que són universals.

Cal afegir que com a novel·la negra, Los dioses cansados té un engranatge que funciona amb precisió mil·limètrica. La trama està construïda de forma que quant més es llegeix, més es vol avançar. Tot i que estem davant d’un volum de gairebé cinc-centes pàgines, no he trobat ni un sol moment en el qual el ritme decaigui. Andrés Pérez Domínguez prescindeix dels artificis, no fa de Gallardo un heroi amb intuïcions sobrenaturals ni fa que les pistes apareguin per art de màgia, una temptació en la qual cauen molts autors de novel·la negra i que sol ser a causa d’una trama poc sòlida. Els personatges estan ben configurats, els seus universos són perfectament versemblants i tot allò que els envolta està explicat de forma molt acurada. Llegint Los dioses cansados es gaudeix d’una prosa madura, despullada, sense excessos. Agafeu aquesta novel·la i tindreu la sensació de què l’esteu llegint durant tot el dia, fins i tot quan tingueu el llibre tancat.

Categories
LLIBRESNovel·la negra / Thriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES